Liverpool FC 1973-1984.

Ara que està de moda batejar equips, i alçar al Barça del triplet a la categoria de millor equip de la història, podem iniciar una sèrie històrica sobre conjunts que van marcar una època tant a Europa com en els seus respectius països, sent el Liverpool FC el primer d'ells.

Curiosament bussejant en la història del conjunt britànic podem observar que esta època va catapultar al conjunt portuari al olimp del grans. Els èxits del Liverpool, lluny de l'inici de segle, fins i tot de finals del XIX, arranca en els anys seixanta, guanyant els seus primers títols moderns en esta època, 1964 i 1965, lluny de les lligues de 1902 o 1906.

La seua primera copa anglesa data de 1965, trofeu que li va donar el bitllet per al seu debut a Europa, que va ser brillant, plantant-se en la final de la Recopa de 1966, perdent-la per 1-0 contra el Borussia Dortmund. Acabat el seu periple en la dècada dels Beatles la nova dècada dels reds iniciada a cavall entre Bill Shankly i Bob Paisley, dos dels entrenadors més mítics del conjunt de l'est d'Anglaterra, seria, fins i tot hui dia, un referent històric en el panorama futbolístic.

Encara que pocs en aquella època pogueren imaginar lo que acabaria venint, la Lliga de 1973 va suposar el comiat de Bill Shankly de la Banqueta d'Anfield. L'entrenador escocès, va dur al Liverpool, que a priori no aspirava a tals cotes, a lo més alt en la dècada dels seixanta, guanyant 2 lligues , una copa anglesa, i jugant una final de la Recopa. El seu successor, l'anglès Bob Paisley, arreplegaria els fruits deixats per l'esmentat Shankly, que va dotar a l'equip d'una estructura de captació i formació integral en Melwood que començava a donar els seus fruits en aquella època.

La retirada del “vell Bill” es pot qualificar d'idíl·lica, després d'arrasar literalment en la premier league, va brodar la temporada alçant al seu equip a conquistar el seu primer trofeu europeu, la copa de la UEFA, guanyada no sense dificultats al històric Borussia Monchengladbac, dotant així de més arguments l'entrada de Shankly en els llibres d'història. En aquell equip podem destacar a jugadors com Clemence, Toshak o a un jove Kevin Keegan.



Titul que tornaria a guanyar anys després, en 1976 .

La consagració del Liverpool en el món arribaria tot just un parell d'anys després de provar-se en la UEFA. Va ser capaç d'imposar-se per dos voltes consecutives en la Copa d'Europa, marcant una fita sense precedents en el futbol britànic. En 1977 i 1978, guanyat esta ultima al campió belga, el Bruges, per 1-0 en Wembley, de la mà de Hugges i Dalglish.



Va suposar una fi de cicle l'esmentat triomf en Wembley, aquella copa d'Europa suposaria el final daurat a una generació, la primera eixida de Melwood de la mà de Shankly, per a donar pas a nous xics, que serien capaços d'igualar , o fins i tot superar, els registres d'aquell equip. Els vuitanta lluny de suposar una costa cap avall en la frenètica trajectòria de triomfs i èxits del Liverpool, li va suposar la consagració definitiva com a gran, amb lletres majúscules. Tot just tres anys després de l'èxit de Wembley, repetiria triomf en la copa d'Europa, esta volta en Paris i davant el Reial Madrid, per 1-0.



Es pot dir que l'ultim gran triomf del Liverpool i el qual va suposar el seu inici cap al declivi va ser el de la copa d'Europa de 1984 a Roma, contra els amfitrions, i que van guanyar en la tanda de penals. Si bé és cert que després d'aquell èxit, es va aconseguir guanyar un parell de lligues i alguna copa, van ser els últims títols que van entrar en les vitrines d'Anfield, ja que des de 1988 i fins a la Uefa de Houlier i la copa i Champions de Benitez, no han renovat triomfs.



En poc més de 10 anys, el Liverpool va ser capaç de guanyar vuit tituls de lliga ( 1972-73; 1975-76; 1976-77; 1978-79; 1979-80; 1981-82; 1982-83; 1983-84 ) una FA CUP ( 1974) quatre copes de la lliga ( 1980-81; 1981-82; 1982-83; 1983-84) dos copes de la UEFA ( 1973, 1976) més Quatre copes d'Europa ( 1977, 1978, 1981, 1984) sense oblidar-nos de la Supercopa d'Europa ( 1978). A més de deixar per al record jugadors com Kevin Keegan, Toshack, Ian Rush , Grobbelaar o Clemence.

Tomelloso, València.

Un somni, o malson, molt típic entre els homes és aquell en el qual tires a córrer, o llençat en terra intentes fugir d'alguna cosa, i per més que vols i ho intentes, no ho aconsegueixes. Soriano viu permanentment en un d'ells, fent-nos particeps a tots.

És incomprensible lo que passa en esta ciutat amb els seus clubs de futbol, més bé surrealista, ni el mismism Dalí en una de les seues genials interpretacions haguera escrit un guió tan grotesc. seria divertit si li passara a altre.

És difícil fer anàlisi algun, faria falta una pedra roseta per a poder comprendre i desxifrar tal assumpte. Estem vivint dies de confusió, informacions totalment contradictòries, fins i tot entre els propis mitjans afins al règim, i actuacions o fets poc entendibles.

La realitat és que una volta més, i ja són dècades, l'estirp gestora d'esta societat no està a l'altura de les circumstàncies, ni al de la institució que representen. Sospites hi ha moltes, pensaments impurs tants altres, certeses mes bé poques, qui diga lo contrari menteix. En este nou episodi de surrealisme amb intriga ningú entén res, per enèsima vegada. Si un ja era fidel a la idea que la junta del dia 6 feia olor a estafa, els últims esdeveniments no fan més que confirmar la sospita.

Ningú sap res, i res es sap de ningú, algú sap alguna cosa d'algú?.

“Pañolada en Mestalla”.

Havia un temps en el que Mestalla acomiadava a l'equip amb mocadors després de guanyar per 4-0 al rival, i ho feia perquè creia que l'actitud de l'equip en eixe partit i en l'històric no havien sigut dignes, era una mostra d'orgull. L'afició del València ha nascut en un país equivocat, per gust, per exigència, per lleialtat, la de Mestalla és una afició Britànica quasi al 100%, on exigeix intensitat i treball durant els 90 minuts dels 38 partits de lliga, es perda o es guanye. Per contra el seu equip és llatí, de ritme lent, de baixada de braços en els desplaçaments i conformista al més no poder. Eixa simbiosi graderia-equip fa molt que es va perdre.

Altra de les moltes coses que ha perdut Mestalla ha sigut el respecte i la por, antany tant dirigents com jugadors temien al seu propi feu, no es sentien agust en la seua pròpia casa quan sabien que no estaven fent les coses bé. Hui dia eixa caverna del terror s'ha convertit en una casa de la caritat, on es tolera de tot. De vegades es critica de forma despectiva als veterans assistents al santuari, tal volta calga immiscuir-se en la seua cultura futbolera per a entendre'ls, en la seua època, en la qual es van criar en les graderies del vell estadi, lo tolerable hui dia era suficient motiu per a l'alçament en armes.. Si Waldo, Guillot, Mundo o Puchades hagueren demandat al club, qualsevol d'ells, hauria estat incinerat en plaça publica de forma inquisitorial.

Comentava l'entranyable i mític Manolo Mestre, que després de perdre una final de copa contra l'Athletic de Bilbao, que vènia de signar una temporada similar a la de l'actual Barça, tenien por de tornar a València, ho tenien perquè sabien que el rendiment i l'actitud oferida en el camp no havien sigut les adequades, a més el resultat, un 3-1, va ser curt per a lo que podia haver sigut, eixe respecte ja no existeix, se'ns ha dormit.

Ara, se'ns endolceix amb falsos suports, se'ns crida a la mobilització per qualsevol bajanada injustificada, es fan herois de fang e ídols d'or a les primeres de canvi, se'ns fa comulgar amb rodes de molí amb infumables bombardejos mediàtics. La gent ha deixat de sentir Mestalla com plaça reivindicativa, la gent ha deixat de sentir, d'exigir, de viure, ja no s'acudeix al feu de l'avinguda de suècia a mostrar el seu disgust, a protestar, a ocupar amb el seu abonament el seu escó en el parlament valencianista, ara simplement, no s'acudeix, s'és indiferent.

No pot ser de rebut que calga tornar a les catacumbes per a despertar altra vegada a Mestalla de la seua letargia, perquè llavors, Mestalla, ja no farà falta.

Nota sobre Emery

Bàsicament el que tenia que dir sobre Unai ja ho he dit, i el que em queda per dir ho diré quan , per a bé o per a mal, este equip deixe de tenir possibilitats reals d'alguna cosa. Bé és cert que la meua opinió sobre Emery sempre ha sigut la mateixa, mai, i mira que m'haguera agradat, he pogut decantar-me al seu favor o en la seua contra, n’hi han massa elements contaminants per a, segons la meua opinió, poder fer una valoració objectiva. Bé és cert que el de Hondarribia ha deixat més que clar que és un bon entrenador per a conjunts de mitja taula, sense objectius clars, ni pressions, on dona igual 3 que 33, en un conjunt d'exigències, amb un vestuari de pes, i altres condicionaments és un tècnic que naufraga, que tira de pes especific per por a les vaques sagrades, no té personalitat ni caràcter per a dirigir a un primer espasa, encara que coneixements per a fer-ho, al meu entendre, té.

Ara bé, els números i les estadístiques són demolidores, fredes i calculadores com un assassí silenciós. Tal volta alguns bons resultats van servir per a maquillar la trista realitat, mirem com es va guanyar a Santander, Gijón, Sevilla…etc, poc futbol, menys sistema, cap rigor tàctic, desastre defensiu, inexistent filosofia i molta qualitat en els metres finals.

Bé és sabuda la meua rotunda oposició a contractar entrenadors novells, amb escàs bagatge en primera. Utilitzant els arguments d'aquells que enalteixen entrenadors pel mero fet de ser joves, guapets, i mig simpàtics, sense analitzar altres condicionaments, els dic que mirem a Hugo Sánchez, gran entrenador, erudit balompédic.. el Mexicà té en la jornada 36 a l'Almeria 10º amb 46 punts… el mateix equip d’Emery, estava en la jornada 36 de la temporada passada també en la mateixa situació, amb tres punts més, ara, la diferència és que aquell Almeria va acabar amb 52 , amb una derrota i una victòria en les dos ultimes jornades… si l'Almeria d'Hugo Sánchez, guanyara en les dos jornades restants… igualaria la temporada d’Unai en quant a números, sent el Mexicà entrenador de l'Almeria solés des de Gener. Que, Ho fitxem?

El nou despertar de l'Europa de l'est.

L'Europa futbolística que es va amagar darrere del mur després de la guerra va ser un viver de grans futbolistes, l'Hongria dels 50 i 60 era una maquina temible, la URSS, Iugoslàvia, i en menor mesura Polònia i la RDA van ser grans potències futbolístiques que podrien haver enlluernat al món si la conjuntura política haguera sigut altra.

Este dimecres pot produir-se molts anys després la consolidació del nou despertar del futbol de l'est. El Shaktar s'enfrontarà a tot un Werder en la final de la copa de la Uefa a Istambul, podent ser per segon any consecutiu un equip de l'Europa oriental campió continental, un fet que no ocorre des de 1975, on el Dynamo de Kíev va succeir al Magdeburg (campió en 1974) com campió de la recopa.

Probablement en la memòria de la majoria solament perduren borrosos records del gran Dynamo de Kíev dels vuitanta, dos vegades campió de la Recopa (3-0 Ferencvaros 1975 i 3-0 Atlètic Madrid 1986), o el domini en la màxima competició del Steaua i l'Estrel·la Roja de finals dels vuitanta i principis dels 90, però si fem un cop d'ull a la història de les competicions continentals, podem trobar una més que notable presència de conjunts orientals.

Les victòries més sonades poden considerar-se la del Dinamo de Tbilissi en la final de la recopa de 1981 per 2-1 davant el Carl Zeiss Jena de la RDA, ambdós conjunts van eliminar a notables d'Europa, els georgians van golejar per 4-1 al West Ham en quarts de final, mentre els alemanys es van imposar al Benfica en semifinals i al València CF en vuitens, sent el vigent campió.

També en la recopa trobem finalistes com el Górnik Zabrze, campeonisim polonès, que es va enfrontar al Manchester City en 1970 en la final, després d'eliminar a la Roma en semifinals i al Rangers escocès en vuitens. En esta competició també podem trobar campions com el Slovan Bratislava ( 3-2 Barcelona 1969) , Magdeburg ( 2-0 Milà 1974) o a subcampións com el MTK Budapest ( 3-3 i 1-0 Sporting Lisboa 1964 ), Dynamo Moscou ( 3-2 Rangers 1972 ), Ferencvaros ( 3-0 Dynamo Kíev 1975) o Lokomitv Leipzig ( 1-0 Ajax 1987 ).

Per a trobar al primer conjunt de l'est en una final continental hem de retrocedir fins a 1963, temporada en la qual el Dynamo de Zagreb va aconseguir tal honor. Es va enfrontar al València CF en la final de la UEFA, va haver d'eliminar prèviament al Bayern de Munich en quarts de final, on li va endossar un 4-1 a Croàcia, i va traure un empat sense gols en Munich, per a acabar perdent per 2-0 i 2-1 la final contra el conjunt de Mestalla. La temporada següent el conjunt hongarès del MTK Budapest disputaria la final de la Recopa contra el Sporting de Lisboa, després d'empatar a tres el primer partit, i perdre per 1-0 el replay. El conjunt croata ho aconseguiria anys més tard, on acabaria per ser campió després de vèncer al Leeds United en la final de 1967 (2-0 i 0-0), on prèviament va haver d'eliminar a Juventus (quarts) i Eintracht de Frankfurt (semifinals).

En el palmarès de la UEFA, obviant a l'esmentat D.Zagreb, podem trobar campions com el Ferencvaros Hongarès ( 1-0 Juventus 1965) o subcampións com el Ujpest Dozsa ( 3-0 i 2-3 Newcastle 1969 ). La presència a partir de 1970 en esta competició de conjunts de l'est és escassa, solament es troba la final perduda per l'Estrel·la Roja en 1970 contra el Borussia Monchengladbac ( 1-1 i 1-0 ) i la modesta presència del Videoton Hongarès en 1985, on va caure amb estrèpit davant Reial Madrid per 0-3 a Hongria i 1-0 a Madrid. En 2005 el CSK Moscou va trencar la sequia impossant-se al Sporting Lisboa en la final, la temporada passada el Zenit va alçar la segona UEFA per a Russia.. el dimecres, qui sap si Ucraïna escriurà altra pàgina d'or en l'historia del futbol en l'Europa del est.

Steve McClaren i el Twente

En la vesprada d'ahir, vaig poder presenciar en directe una gran final de copa protagonitzada pel Heerenveen i el Twente, una orgia al futbol en The Kuip entre dos aficions espectaculars que no van deixar ni un segon buit de càntics i cors. Va ser injust el futbol amb l'equip de Eschende, gran dominador del partit en totes les seues facetes. Només dos errors clamorosos del quadre roig van propiciar els gols dels blanquiblaus, que durant la segona meitat es van salvar d'una estrepitosa golejada gràcies als pals i a la bona actuació del seu poc correcte porter, causant de moltes jugades de perill.

En el minut 28 el macedoni Popov va instaurar el 1-0 en el marcador després d'una falta lateral que entre el porter i la defensa del Twente no van saber traure, deixant la pilota propícia en el segon pal perquè el bosnià-macedoni l'espentara sense oposició. L'empat del Twente, ja en la segona part, va fer justícia al domini del conjunt de Eschende. Una jugada en el seu inici protagonitzada pel porter del Heerenveen, després d'una mala eixida a per NKufo, en un baló lateral, on el davanter va obrir a banda per a Elia, que inicia la incursió, després d'un bon regat, cap a la porteria, on supera l'eixida del porter amb un potentísim xut cap a l'escaire del primer pal, un gol de pura potència per a impartir justícia.

Amb estes premisses es va arribar a la prorroga, on el cansament físic i la por a encaixar es van fer senyors de l'espectacle, però a pesar d'això, a força de grans internades i bones combinacions el Twente va continuar dominant l'encontre. Altre error en el lliurament a l'eixida del baló, va propiciar la jugada del 2-1 del Heerenveen (Kalou), resultat que pareixia definitiu, degut que es va produir a escassos minuts del final de la pròrroga… el conjunt dels N’Kufo, Elia, Kenet Pérez, Tioté i Hersi no es van donar per vençuts, augmentant en diversos graus la seua pressió i control del joc, precisament, este últim, després d'una internada per la banda va posar el 2-2 definitiu.. Encara que el Twente encara va disposar d'alguna gran ocasió que la defensa blanquiblava va traure de baix els pals.. Els penals van donar al Heerenveen una copa, que pel mostrat en la final, no va merèixer.

La temporada del quadre de Steve McClaren ha estat per a emmarcar, subcampió de lliga, amb números per a ser titular del plat, amb un futbol total, basat en la incursió per bandes, el control del centre del camp, acompanyats pel primer toc i la velocitat en atac, mercè dels molts i bons jugadors africans que posseeix. Sens dubte un bon futur per a este Twente, que conta amb alguns joves jugadors interessants, com Elia, jove jugador, tot físic, velocitat endiablada i un més que acceptable control del baló.

Viva Florentino

“Vamos a invertir lo que normalmente nos gastaríamos en dos o tres temporadas”. Després d'escoltar tal afirmació, ja n'hi ha gent a València plegant a San Florencio de asís. Jo puc ser un d'ells, ja que si Floren, eixe ser superior, perd el nord, si és que alguna volta ho va tindre, i fa efectiva qualsevol de les clàusules d'algun crack valencianí (gran terme chechechero) ens pot solucionar la vida.

És conegut que al VCF li fan falta poc més de 50 milions (gràcies Soriano, ho hem aconseguit) per a evitar un balanç negatiu que duga a la societat a la causa de dissolució, sense passar prèviament pel concurs de creditors. Com l'ampliació cada dia que passa fa pitjor olor (a estafa), la solució pot estar en ingressar la clàusula de Silva (90 quilos), o inclús eixa quantitat, o un poc inferior, pel traspàs de Villa.

Els temps en els quals la vinguda del Mesíes d'orient pareixia pròxima van passar, la xenofòbia valenciana, una volta més, ha fet acte de presència. No es volen grups estrangers, prefereixen matar-la perquè és seua, abans que vore-la en mans d'un dandee adinerat que la faça feliç, i li done lo que ells són incapaços de donar-li.

En eixes estem, tornem a les guerres de la caspa, a les folklòriques histèriques com Cortes o Orti. Haguera sigut bonic, jo haguera pagat per això, el desdejunar-se Dilluns que ve o el Dimarts amb l'anunci de la venda del club a un magnat, seria impagable vore les cares, no solament ja del propi Florentino, sinó d'aquells del “Floren, Fitxa'm”. Bonic, solament cap resar, o pitjor encara, esperar un miracle, per a què eixe ser sense criteri algun, Soler, es passe pel "forro" la xenofòbia institucional (Bancaixa inclosa) i la seua pròpia i acabe soltant la mosca a l'estranger de torn, si no ha eixit espantat ja.

Independentment de somnis humits i d'il·lusions, l'única realitat és que a dia de hui la salvació del VCF està més que complicada, orem perquè Florentino es fixe en el canari i la seua “assequible” clàusula… ( o per que aparega un petroàrab) perquè sinó…

Una de ex grans.

Lluny del que un dia van arribar a ser i lluny del que esperaven haver sigut esta temporada, es troben alguns dels clubs més mítics de la vella Europa.

Si el RC Lens ja és equip de Ligue.1, el Nantes podria deixar de ser-lo si no espavila, la seua estrepitosa derrota a casa del Lió i els seus roïns resultats en les dos últimes jornades li han dut a ocupar llocs de descens 12 jornades després, penúltim, faltant 9 punts, està a tres de la salvació. Salvació que pareix haver encarrilat el ASSE (Saint-Ettiene), els verds se les prometien molt feliços a principi de temporada, la seua meta era classificar-se per a la champions, i plantilla per a això pareixia tindre, el seu retorn a Europa 15 anys després, més una roina elecció d'entrenador han sigut una llosa que els ha dut a passejar per la part baixa de la taula tot l'any.

Un altre que se les prometia feliços era l'històric Leeds United, màxim favorit en el Championship para fer-se amb el titul. Només va poder quedar tercer, jugant-se-la tot al play-off, igual que l'any passat, on va ser derrotat en la final de Wembley quan el tenia tot de cara (resultat a favor inclòs). Esta nit podria tornar a tindre altra oportunitat de tornar a categories professionals, haurà de remuntar un 1-0 advers tret en el camp del Milwall la setmana passada en el partit d'anada de les semifinals del play-of d'ascens, si ho aconsegueix, podria certificar el seu ascens a la segona divisió la pròxima setmana si venç en Wembley.

Un altre que ho ha passat malament ha sigut el Nottingham Forest, en una de les seues temporades més marcianes, fins a 10 jugadors nous, inclòs l'entrenador, respecte a l'inici de temporada han acabat formant part de les seues files. Va tindre uns primers mesos de competició acceptables, on pareixia que no anava a tindre problemes per a assentar-se en la categoria, el segon trimestre del campionat va ser desastrós, tant, que en el mercat hivernal el club va arribar a fitxar pràcticament un onze nou per a poder aconseguir la salvació, i va funcionar, amb esglai inclòs, va certificar la seua permanència faltant una jornada, després d'un mes agònic on li van acompanyar els resultats, perquè de no ser així, la història podria haver sigut diferent a causa d'algunes inexplicables punxades.

Si al Parma li falta solament un punt per a certificar matemàticament el seu virtual ascens, al Torino li fan falta com a mínim 5, amb aires de grandesa van aterrar els actuals propietaris del toro, disposats no solament a parar l'ascensor en el qual s'havia instaurat el conjunt grana l'última dècada, sinó a retornar-lo als primers llocs, el "Chino" Recoba no va ser suficient per a recuperar l'anima, davant seu té altre difícil repte, no fallar en les jornades que resten per a no vores implicat en l'enèsim descens en els últims 6 anys, calendari fàcil, no té.

Per últim ens queden els alemanys, el Kaiserlautern pareix que s'ha obstinat a llançar per terra tot el treball de la temporada en les últimes 5 jornades ( 2 derrotes, 3 empats), després de la seua escandalosa derrota ( 5-1) en la seua vista a Rostock va perdre la seua plaça d'ascens, esta jornada inter setmanal, va tornar a perdre per 1-0 en el seu desplaçament a Wehen, on no va poder fer bo el seu empat en el Fritz-Walter de l'última jornada.. Ara a falta de 3 jornades ocupa la cinquena plaça, a quatre punts de l'ascens. Ascens que pareix tindre assegurat el Nuremberg, que després de la seua conquesta coopera i la seua bona classificació fa dos temporades pareixia que havia revertit la seua situació per a aspirar tornar a ser el segon gran d'Alemanya… tot just va durar mesos.

En primera ens trobem amb el Gladbach, equip que hauria de fer-li un monument al minut 90 mercè d'aconseguir dos triomfs vitals en el descompte que li han deixat en safata la seua permanència en la Bundesliga. La seua victòria davant Schalke i Cottbus in extremis, li deixen, a costa d'altres resultats, en safata la salvació matemàtica si guanya este cap de setmana el seu compromís i empata en la seuent… èpic resultat, ja que les “zebres” s'han passat pràcticament tota la temporada entre els tres últims.

El Joguet de Damiá.

És curiós vore com la web del València s'ha convertit en un joguet en mans d'uns quants. Tots coneixem ja certes amistats i aliances estratègiques de certs éssers que li obliguen a actuar de forma còmica. N'hi han moltes dates i copes amb cognoms i referències històriques, la final de l'aigua, les lligues de Benítez… a la copa del Rei de 2008 la podrem recordar com " l'oblidada”.

El mateix dia que es complia 1 any just d'un títol, no es va fer cap referència a dita efemèride, això si, se li va guardar un merescut lloc a l'aniversari de la lliga de Sarrià, 38. Tampoc s'ha fet esmena alguna el passat dia 4 als 10 anys de la Defunció de Luis Casanova, un president sense importància, total, solament baix el seu mandat es van guanyar el 50% dels títols patris que s'exhibeixen en les vitrines de la llotja VIP de Mestalla. Això si, venga'm bé el producte Ayala, rentem-li la cara amb estúpides entrevistes per comprar 2 passes.

És habitual en anys d'èxits presentar en la primera junta d'accionistes la memòria de gestió forrada amb fotos per a il·lustrar els èxits esportius, una forma de desviar les mirades dels presents a estes instantànies i que no se centren en demasía en els informes de gestió i en les memòries econòmiques, fins i tot en estes juntes, els dossier lliurats als presents contenien més pagines amb fotografies de celebracions que de xifres.. Una estratègia molt hàbil per a despistar.. No obstant això, en la del passat 17 de Novembre, data per a la vergonya, no va haver ni una sola referència gràfica per a la copa del Rei guanyada mesos arrere… eixa que no van jugar Albelda ni Cañizares…

Jaume Orti va reconèixer fa mesos en una entrevista en Onda Cero que després de la marxa de Benítez, el club va emprendre mesures per a esborrar al Madrileny de la història del VCF, pareix ser que ningú ha fet res per a restituir-lo, és sagnant veure com no apareix el millor entrenador de la història del VCF en cap fotografia oficial ni se li fa referència en cap escrit institucional. La famosa exposició fotogràfica en la qual Zorio va obrir la boca per ultima vegada com a membre de ple dret del consell d'administració és un clar exemple d'això, Benítez va aparèixer solament en 1 fotografia, de grup, amb plànol allunyat, i amb mig cos tallat, per contra, imatges d'Albelda amb la lliga i la Uefa havia per a reglar, cap de Luis Casanova i dotzenes de Vicente Soriano, mai un president fent tan poc ha tingut tal tracte.

Però no solament de webs, dossiers o exposicions amb motiu del 90 aniversari vivim. El club va editar el seu propi llibre oficial sobre la efemèride, llibre que se li va encarregar "escriure o actualitzar” a dos afamats periodistes autòctons, previ desembors de 36 mil euros. En este llibre, oficial, editat pel club, podem vore més imatges de Soriano que de Kempes…..

Una vella dita medievalista resava que la història l'escrivien els vencedors, lo que no va dir l'autor de tal afirmació és que sempre quedaven rebels que s'encarregaren de contar la veritat.