El Quiquisme mediàtic Vol.2.

No hi ha més que ser una cabra per a llençar-se al mont a la mínima oportunitat. I en eixes estan els pares intel·lectuals del Quiquisme mediàtic. Aquells que sense miraments van avivar la flama del desencontre a força d'injectar tones de gasolina, tornen, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, a traure de passeig la seua rància militància. No hi ha res com tindre amics (interessos) com per a ressuscitar morts aprofitant la dictadura de la pax romana.

Per als simples mortals, sempre ens quedarà allò de que Quique va eixir del Benfica pitjor del que ho va fer del VCF, protagonitzant altra guerra amb Rui Costa, mite i director esportiu del club lisboeta. Casualitat serà, perquè dubte molt que la ingent massa de cabestros aborrallonats que van maltractar al excels tècnic madrileny, es desplaçaren durant nou mesos a la capital portuguesa per a continuar amb el rite satànic en contra de Quique, eixe pobre home, amb el que es va ser injust.

Potser, també siguen malignes valencianistes adoctrinats els que cohabiten pels mentiders madrilenys avivant els rumors que apunten que Flores, eixe home que ha ressuscitat a l'Atlètic (juas juas), estiga a un pas de tancar-se les portes de la seua continuïtat. Com qui diu, jo també vull que Mata fique un hattrick davant de Sànchez Flores. Ja que estem en època de tancar cercles i saldar deutes amb rivals continentals, que millor tancament que la consagració continental del marginat número 100 en el regnat de Quique. L'únic al que no va poder destruir, perquè no li va donar temps. El menut asturianin ja és el mesíes del antiquiquisme.

Pot ser que si açò ho llig algun enamorat del entrenador, m'acuse de moltes coses pel to i bogues grotesques amb dedicatòria ací abocades. Pues si, tot això i més, però al avantatgisme i a la retro-còlera també sabem jugar els altres, però solament quan se'ns colma el got de lo tolerable. Pot ser que el dia que deixeu de jugar a les trinxeres i acabeu amb el patrocini de guerres i divisions basades en l'interès propi, estos sainets deixen d'existir. Però com ni teniu capacitat, ni ganes per a això, condemnats estem a dislates com estos. Aneu-vos a vendre cabres a altre lloc, que ací els estables fa temps que els tenim plens.

Caos, esforç, lesions.

Tornem al passat. De que ens sona el tema de les lesions musculars, les excuses o explicacions, els arguments esgrimits pels pro i pels contra, els debats sobre les causes?... Ara Quique Sànchez Flores no entrena al VCF, no obstant això el debat i la plaga de lesions camina pels mateixos camins. Paco de Miguel ja no és el nefast preparador físic, ara a la calor de Benítez. Ni tan sols la recreació del doctor Jekyll, encarnat per Giner, és el metge del club. No obstant això el mal, com el d'Almansa, torna per a arribar-nos a tots.

Casualitat o no, les semblances entre una època i altra són molt similars en quant a la sobreexplotació de minuts en determinats jugadors, el sobre-esforç a realitzar pels jugadors en el camp (córrer molt i mal) a causa d'un mal posicionament i un nul aprofitament per part d'ambdós entrenadors del planter confeccionat. Resulta que per adonar-nos que Jordi Alba era un jugador aprofitable, hem hagut de quedar-nos sense defenses, o per a descobrir que Maduro tenia lloc en este equip com home de refresc, la plaga de baixes ha hagut de deixar-nos sense efectius. L'aprofitament de Zigic (180 minuts en lliga) o Domínguez contínua sent nul. En la part ofensiva no tenim lesionats, l'època on els davanters eren els nostres primers defenses i ajudaven al seu equip amb treball van passar a millor vida fa molt, molt temps.

Com va apuntar cert comentarista televisiu no fa molt, els Villa, Silva, Mata i Pablo, mai ajuden a l'equip en defensa, lo que fa que el VCF sempre defense en inferioritat, es partisca en dos, fent el camp massa llarg, ocasionant un desaprofitament del espai que fa que les distàncies a recórrer, tant en un sentit com en altre (atacar , defensar) siguen majors , i per tant l'esforç durant un partit. Si l'equip jugara junt, reduint la distància entre línies i aprofitant molt millor el posicionament en el terreny de joc, les distàncies es reduirien, per tant es correria menys i l'esforç a realitzar seria menor, amb millors resultats.

Que el porter suplent d'un equip siga el jugador número 14º amb més minuts utilitzats per l'entrenador ja diu molt. Els últims encontres han maquillat les diferències entre minuts jugats per part de molts dels integrants de la plantilla. Els quasi 200 minuts de diferència entre Moyá i Maduro s'han reduït a tot just 100 gràcies a les actuacions d'este en els últims temps. La pírrica aportació de Baraja (no més de 300 minuts) ha quedat maquillada igual que la de Fernandes, amb tot just 200 minuts jugats en lliga abans de contar amb més oportunitats.

Qui vulga emprendre una nova caça de bruixes contra metges, preparadors, jugadors...etc allà ell. Una situació com esta no és més que el compendi d'un cúmul de circumstàncies, on cal incloure al club. És cert que Emery tampoc ha contat amb una plantilla suficientment extensa en quant a compromís per a poder realitzar més i millors rotacions de les que ha fet, com també és cert que en les posicions on tenia l'oportunitat de realitzar-les no ho va fer. Una lliçó que deurà aprendre si per una d'aquelles contínua la pròxima temporada, perquè amb està política continuista, jugant la màxima competició europea, lo que estem vivint en el tram final de temporada, el pròxim curs ho podem estar patint des del mes de Novembre.

Federacions d'interessos.

Deia, encertadament, dimecres passat en la seua columna d'opinió Iñaki Gabilondo, que la justícia està per a solucionar problemes, no per a crear-los. I les federacions per a què estan?. Convertides en anacronismes, erigint-se com monuments al caciquisme propi de les pre-democràcies del segle XIX, segueixen vigents les tres federacions que encara a Europa controlen el futbol professional. La RFEF, FPF (Portugal) i la FIGC (Itàlia). Les tres amb un ampli historial de corrupteles, convertides en el púlpit fagocitador de dictadors d'estar per casa que utilitzen el seu càrrec no soles per a enriquir-se, sinó com arma de poder que els atorga el control fins de lo raonablement incontrolable.

Els clubs anglesos a finals dels vuitanta van trencar amb la federació creant una lliga professional desvinculada totalment de la FA. En Alemanya encara que l'esperit de la Bundesliga en 1963 era el mateix, no va ser fins a la irrupció dels clubs de la RDA, en 1992, quan es van adonar del problema que suposava continuar subjugats a dit organisme. El cas Tapie, a França, va allunyar als seus clubs de la FFF refundant el seu campionat en una lliga professional que ha sigut la precursora del creixement del futbol francès en els últims 20 anys.

L'ultima cacicada viscuda en l'Europa futbolistica la vam veure a Portugal. El cas “Silbato dorado” (rebatejat a Espanya com "silbato de oro"), va posar en solfa al futbol lus, comprometent la seua imatge a ulls d'Europa. Un procés judicial que va acabar amb Pinto Da Costa, president del Porto, inhabilitat a perpetuïtat. Paral·lelament la FPF va obrir una investigació que va resultar ser una de les millors actuacions circenses que es recorden. Per a la federació portuguesa no va tindre pes algun proves judicials com els testimonis dels àrbitres implicats, on asseguraven haver rebut sobres plens de diners de les mans del president del Porto, ni les gravacions telefòniques presentades com prova en el procés judicial, on Pinto Da Cosa es delata constantment. Per als dirigents de l'organisme futbolístic, emparant-se en el secret de sumari, eren proves no concloents. Va saldar l'assumpte amb la inhabilitació del consell d'administració del club, i amb una sanció de sis punts per al campió lus.

No va obrar de la mateixa forma amb el Boavista, l'altre club implicat en el procés. I no ho va fer en part, per la guerra existent entre el segon club de la ciutat de Porto i la FPF, nascuda a meitat dels noranta, que han dut a les dos parts a protagonitzar algun que altre espectacle vergonyant. En este procés, la federació va afirmar quedar provada la coacció del club blanquinegre sobre una sèrie de col·legiats, no obstant això, sobre els suborns del Porto, va dictaminar que no havien proves suficients. Curiosament, els partits que la FPF va dir estar demostrat que van ser comprats, van ser perduts pel Boavista, molts d'ells, amb greus actuacions arbitrals en la seua contra. La resolució de la FPF va ser clara: descens administratiu per al Boavista.

Durant els últims tres anys el club s'ha vist immers en una revolta social i política en contra dels estaments federatius del país, embardissat en centenars de processos judicials i socials que han deixat al futbol, a la seua plantilla de jugadors, en segon plànol. El Boavista, a pesar de no contar amb un palmares en la lliga lusa extens, des de 1988 ha sigut un dels clubs més potents del campionat. Des de principis dels 90 fins a 2004 els propietaris de Do Bessa, han dominat la copa portuguesa, i han signat 8 subcampionats de lliga, fent-se amb el títol en 2001. La sanció ha sumit al club en la fallida. La seua cotització en borsa va ser suspesa, perdent tots els seus patrocinadors, que han conduït a la que era una de les entitats més solvents en una crisi econòmica que el passat mes de juliol va estar prop de posar fi als seus 105 anys d'existència.

Al descens administratiu li va seguir l'esportiu. Lluny de lluitar pel retorn a la màxima categoria, el passat exercici el Boavista va descendir a la III Divisao (la segona B portuguesa), a pesar de contar amb una plantilla suficient per aconseguir tornar a primera. El club no va ser capaç d'aguantar la inestabilitat i el caos social en el qual va estar immers l'entitat, més pendent de fer la guerra a la FPF i a defensar els seus drets en els tribunals, que en el seu propi projecte esportiu. La crisi és total, enfonsat en la mitja taula de la tercera categoria del futbol portuguès i jugant amb el seu equip juvenil. Però no tot són notícies negatives.

El passat més de Gener un fet sense precedents va iniciar el camí cap a l'exculpació del Boavista. En Youtube, de forma anònima, es van penjar la immensa majoria dels registres telefònics que es van utilitzar com a prova en el procés judicial del "silbato dorado". En estes gravacions es mostra sense genere de dubtes, la innocència del per aquells dies president del Boavista, on es desentén en tot moment de l'assumpte. Un nou escàndol a Portugal, que ha tingut la seua recompensa en els tribunals. Dos mesos després de l'aparició publica d'estes gravacions, el Tribunal Superior de Justícia del país ha fet publica la sentència, després de la demanda presentada per l'entitat en el seu moment, anul·lant el descens administratiu patit pel Boavista i declarant al club innocent en el procés "Silbato Dorado".

El dany causat a l'entitat ja és irreversible. Encara que no recuperarà la seua plaça en la màxima categoria, a petició del propi club, no es troba amb la capacitat econòmica d'afrontar-lo, si que se li retornarà el seu lloc en la segona divisió, a pesar de trobar-se prop d'un nou descens en la III categoria. El Boavista en els últims anys va ser un club exemplar en el seu model de gestió, el creixement de la qual de mans de Valentin Loureiro juntament amb el projecte del nou Do Bessa haguera dut al club a posar en perill el domini dels tres grans.

El mal perdre alemany.

Sol ser una premsa justa, racional, bona adversària i coherent en la critica. Encara que de tant en tant cau en les brutes tècniques parides en les cuines de Recoletos i Prisa. No s'ha fet esperar la ració de sang i víscera en el país teutó. Ni més ni menys que 11Freunde, un dels magazíns futbolístics amb més prestigi d'Europa després de France Football, ataca sense pietat al VCF després d'eliminar, en un vergonyant partit dels d' Emery, al Werder Bremen en els vuitens de final de l'Europa League.

El rotatiu sobre la cultura del futbol trau en portada en la seua edició digital, ja que és una publicació en paper de tirada mensual, un menut reportatge on posa el crit en el cel, es duu les mans al cap i on fins i tot adorna la notícia amb alguna "socarrona" declaració d'un important dirigent de club alemany. El titular ja ho diu tot “El club que no existeix”, en referència al València CF. l'entrada de la qual resa “L'equip de Thomas Schaaf es va enfrontar amb un rival que no deuria existir, el València CF.”

El primer paràgraf del text ja és un indicatiu del sentit de la notícia: “300 milions, 450, 550, Qui s'atreveix a dir una xifra real del deute del València CF, que és tan extens com l'espai?. Com en molts altre casos, la veritat en el món del futbol es troba oculta en algun lloc entre l'estadi i les oficines del club. El que si podem afirmar amb raonable precisió és que el València CF baix les normes alemanyes, ja no existiria. Hoeness és famós per les seues brutals sentències: “cada vegada que llig que el València CF s'interessa per un futbolista, em provoca un somriure, amb 600 milions de deute em pregunte com van a ser capaços d'aconseguir ni tan sols un euro.”

Amb majúscula sorpresa el rotatiu no comprèn com malgrat tot continuen a dia de hui sense eixir del club els seus principals futbolistes, els mateixos amb els que ha hagut de bregar el Werder i que han acabat per deixar-los fora de la competició internacional. No passa desapercebut per al medi la grandiloqüència de l'administració Soler, del que fan bon compte al qualificar-lo de“fanfarrón” per a passar a qualificar el nou estadi del club, paralitzat en l'actualitat, com “el símbol del desastre financer en el qual s'ha convertit l'entitat”. Encara que 11Freunde erra en alguna de les seues afirmacions, ja que assegura que al igual que en el passat curs, el VCF contínua tenint problemes per a fer front als pagaments dels seus futbolistes, directius i personal administratiu.

Ni el deute contret amb Bancaixa (al que cita textualment) ni el cas Dalport, són desconeguts per al magazine, que es pregunta com és possible que havent augmentat un crèdit amb el banc fins a situar-lo en els 250 milions, encara el club va realitzar un important desembors en jugadors com Zigic, Fernandes o Banega. “Té capacitat el VCF per a poder mantindre als seus futbolistes, i si no ho té, d'on ixen els diners?, Eixos jugadors han aconseguit que el Werder quede fora de la competició. Eliminats per un club sobre-explotat econòmicament durant anys, eliminats per un club que realment no deuria existir.” Amb eixes paraules finalitza l'article de dos pagines en el seua plana digital.

Bé és cert que les estrictes normes financeres que imposa la Bundesliga fa que els clubs alemanys no tinguen deute i que desfalcs pressupostaris de 1 milió d'euros causats per la crisi i la caiguda de patrocinadors puguen dur al Dynamo Dresden a perdre la seua llicència per a competir en el futbol professional. O que el cas del Schalke amb un deute contret de 20 milions d'euros per la fallida d'una de les empreses que explota el seu estadi duga a plantejar-se al club a vendre als seus principals futbolistes per a tancar l'exercici sense perdudes i evitar severes sancions que posarien en problemes a l'entitat.

Encara que ni per a 11Freunde ni per a la premsa alemanya són aliens les diferències en la gestió, lleis i funcionament dels clubs tant a Espanya com en Anglaterra, on els deutes superen en molt als del VCF, que fins i tot en la seua pròpia lliga, segons llistes oficials, el club de Mestalla és el quart club amb major deute acumulat. Per tant dit article no té altra finalitat que la de fer mal a la imatge del club, ja que molts temes en els quals es basa el seu escrit estan trets de premsa econòmica alemanya amb data d'Abril i Maig de 2009, com ho són les declaracions que il·lustren dita noticia de Hoeness, realitzades el 16 de Maig del passat any al diari econòmic Handelsblatt.

Breu ressenya del Werder.

Es pot dir que l'arribada de Thomas Schaaf a la banqueta del Werder al maig de 1999 va canviar el club del nord per a sempre. La irrupció del jove entrenador, vella glòria de l'equip a finals dels vuitanta, on ho va guanyar tot, va acabar amb una època de foscor i sense-sabors a la vora del Weser. El seu antecessor, un inexpert Félix Magath, ja va haver de fer-se càrrec de l'equip a l'octubre del 98 per a alçar un conjunt mort que anava de cap a la segona divisió. Va ser tan ingrata la seua tasca que soles uns mesos més tard va abandonar el Werder negant-se a escoltar qualsevol proposta de renovació. El Bremen va acabar 13º en una lliga de 18, descendint els tres últims. Encara que va deixar un títol de copa en les vitrines.

El jove Schaaf es va trobar amb un conjunt tremendament envellit, anquilosat i amb molts problemes d'autoestima. Els seus enemics van arribar a rebatejar al conjunt verdiblanc com el cementiri dels elefants. No obstant això prompte va trobar el suport de públic, critica i dirigents, fent gala del seu carisma com jugador estrella que va ser, per a escometre una revolució interna que va deixar fora de l'equip als seus principals jugadors. El camí seria llarg, però amb la convicció que donaria els seus fruits. Una nova ornada de joves talents, alguns dels quals van estar a les ordenes de Schaaf en l'equip juvenil, van fer la seua entrada en el primer equip.

Frings, Brorowski, Fabian Ernst, Micoud, Vranjes o Friedrich van ser alguns dels nous incorporats en l'era Schaaf, als quals anys més tard se'ls uniria gent com Klose o Klasnic. L'estil implantat pel jove Thomas no era desconegut en la rivera del Weser, ja que la filosofia fundacional del club es va basar en 1899 en un futbol d'atac i vistós, que va tindre el seu parèntesi en els 80 de la mà d' Otto Rehhagel, entrenador que va traure al club del pou de la segona divisió (79/80) i ho va fer campió de lliga en el seu segon any després del ascens (82/83).

El Werder sempre va ser un dels conjunts més adinerats del futbol alemany, encara que mai li va servir per a omplir les seues vitrines de títols. Ja en la lliga hanseàtica va vore no sense frustració com l'Hamburg va guanyar 15 dels 20 títols que es van disputar fins a la creació de la bundesliga en 1963. Encara que el campionat era el de major nivell de tot el país, al contar amb conjunts com el Hannover, St.Pauli, Eintracht Braunschweig o Wolfsburg, a més d'Hamburg o Werder. En 1970, com club fundador de la bundesliga, s'inicià un ambiciós projecte per a convertir al Werder en el club més important d'Alemanya. Es van escometre els traspassos més cars de la història del futbol teutó de l'època, i va incorporar a les seues files als millors jugadors del futbol alemany del moment. Un fracàs, en quatre temporades, amb una forta inversió, el Werder no va passar de la 10º posició, arribant fins i tot a haver de canviar fins a en sis ocasions de tècnic en una mateixa campanya. Els escassos resultats esportius juntament amb la forta inversió realitzada, va dur al club a la fallida i al descens de categoria en la 79/80.

Els inicis del nou Werder en el canvi de segle no van ser senzills, derrotes doloroses com el 0-3 a casa davant el Munich 1860 o golejades per 6-1 en l'Olímpic davant el Bayern van ser algunes de les conseqüències del remodelat projecte de Thomas Schaaf. En el seu primer any el jove tècnic solament va poder millorar en quatre posicions el treball de Félix Magath. Les tres temporades següents tampoc van ser molt positives, una sèptima plaça en la 00/01 i dos sisens llocs consecutius en les següents. Solament el bon paper a Europa, quarts i semifinals de la UEFA, van netejar la trajectòria de Schaaf. En la 03/04 arribaria la glòria, doblet de lliga i copa amb un espectacular Ailton, màxim artiller de la temporada amb 33 gols.

Fins que es va assentar l'estil de joc proposat per Thomas Schaaf, les penúries van superar a les alegries. Per a l'espectador vore un partit del Werder sempre va ser atractiu, ja que t'assegurava vore gols. Els fidels assistents al Weser van tardar a acceptar el caòtic estil de joc proposat pel seu entrenador, però prompte es van fer a la idea. Encara que els més crítics amb el seu estil, argumenten que el Werder podria haver creat una dinastia a Alemanya d'haver practicat un futbol minímament més conservador del desplegat. Les quatre temporades següents al títol de 2004 el Werder va perdre el liderat a falta de 4 jornades, quedant a tot just 3 i 4 punts dels campions. L'estil va permanéixer sempre per damunt del resultat, i ho contínua estant 11 campanyes després de l'arribada de Schaaf a la banqueta del Weser Stadion.

El compte pendent del Werder sempre va ser Europa. Mai ha destacat en el vell continent, sent habitual caure eliminats en les primeres rondes. En 1992 va trencar amb la història i va aconseguir fer-se amb la Recopa, el seu primer i únic trofeu europeu fins al moment. En 2005 va posar contra les cordes a la Juventus en els quarts de final de la champions, guanyant 3-2 en Bremen, i perdent 2-1 a Torí en el descompte i gràcies a un tremend error en el bloqueig del seu porter Wiese, que va suposar l'eliminació del conjunt alemany en la seua millor participació en la lliga de campions fins al moment. La passada campanya va poder signar altre any històric si no haguera sucumbit a la pressió de ser el favorit en la final de la copa de la Uefa que es va disputar a Istanbul davant el Shaktar. Paradoxalment, esta campanya està sent idèntica a la passada en tots els aspectes, tant en lliga, com en copa i Uefa. On l'únic objectiu del Werder és fer-se amb els dos títols per a tapar una mediocre trajectòria en lliga a força de copes.

En la classificació històrica de la Bundesliga el Werder és el segon equip del país soles per darrere del Bayern. La seua millor època van ser els vuitanta , de la mà de Rehhagel, 14 temporades dirigint a l'entitat, amb la qual va guanyar tres campionats de lliga i va signar quatre subcampionats en deu anys. A més d'una Recopa i diversos títols de copa. Aquell gran Bremen dels vuitanta va contar amb jugadors com Rudi Voeller, Dieter Schneider o Uwe Reinders. Werder significa illa o illot, grans extensions de terra natural que deixen els rius en les seues bifurcacions. En la illa de Bremen es troba el Weser Stadion, lloc on va ser fundat el club el 4 de febrer de 1899 per un estudiant de 16 anys. Segons els últims estudis el Werder Bremen és el conjunt amb més seguidors en el nord del país, a la par del Hamburg, al que soles superen per mig milió de seguidors. Probablement eixa diferencia siga gràcies a que el Werder no te rival en la ciutat ni en la seua regió, m'entres l'Hamburg comparteix ciutat amb el St.Pauli e influència geogràfica amb el Hannover.

La no competitivitat.

No espereu un avorrit i previsible comentari sobre la nit del Camp Nou. Simplement el diumenge a les 19 hores, va passar el que ve passant des de fa massa per estes terres, res. Encara que hi ha qui com sempre pretén vendre'ns el paradigma de la competència per una escassa bona mitja hora, mal contada, davant un Barcelona que va donar la sensació de guanyar-te reservant forces per a moments més importants. Malgrat tot, et va passar per damunt quasi sense pestanyejar.

Potser tinga un esperit massa guanyador. Tal vegada un caràcter extremadament competitiu em duga a plantejar erròniament molts conceptes, fins i tot pot ser que tot això em faça veure coses que no existeixen, com creure en un VCF amb encara massa bon equip per a donar molt més del que dóna. La realitat és que nits com les d'ahir, lluny de sumir-me en la més mortal de les desídies, em duu als pitjors dels desespers.

El viatge a Barcelona ja es va iniciar mal parit. En la prèvia, els mateixos de sempre, amb els seus anacronismes de sempre, van regar els oïts d'aquells que van voler escoltar-los amb frases i prebendes més pròpies del Almeria que de la casaca blanquinegra. Molt abans de pujar-se al tren rumb a la ciutat condal, el partit ja s'estava perdent. A tots eixos caldria posar-los en sessió contínua les imatges de la rebuda al equip en l'estació del Nord, tal vegada, solament aixína, siguen capaços d'adonar-se d'ho caduc del seu missatge i de lo lluny que estan de la realitat social.

Si lo normal ho convertim en extraordinari és que alguna cosa passa. Des de la conjura nècia iniciada per les amistats quiquistes, la permanència en el quart lloc del campionat ha sigut venut com un èxit, situat a la mateixa altura dels títols, i en nom d'eixe discurs, s'han llençat, menyspreat i fins a repudiat competicions, fins i tot hores després de guanyar-les. Al Igual que s'ha pujat a entrenadors, limitats en totes les seues facetes, fins al olimp dels déus per complir amb la seua obligació.

Aquells mateixos, tan llests com la fam i tan bruts com una rata, han intentat boicotejar l'estabilitat del club iniciant campanyes repulsives per a renovar a l'entrenador, aprofitant-se brutament d'un moment dolç, tan dolç com puntual, que en estos moments, havent complagut els seus desitjos, s'haguera convertit en una bomba de rellotgeria llesta per a esclatar.

Els valors que antany van fer gran a este equip fa massa temps que es van perdre. Ordre, disciplina, rigor tàctic, treball, solidaritat... lluny d'embardissar-nos en l'àrdua tasca de recuperar-los com més prompte millor, portem massa temps instal·lats en les trinxeres, patrocinant, participant, i contribuint a guerres de guerrilles, a divisions i a alimentar egos i faccions que soles busquen el bé personal molt per damunt del col·lectiu. Cal fugir d'esta post-modernitat que s'ha instal·lat en el club i el seu entorn, en la que soles importa l'individu per damunt del club, en la qual tot està bé, tot val, i tots callem.

Per necessitat o per capritx, sent pobres o els més rics del planeta futbol. Siga com siga, este estiu cal escometre una profunda i extensa remodelació de la plantilla, cos tècnic i estructura esportiva del club. Cal iniciar des de zero un projecte ambiciós, a llarg termini, l'única fi del qual siga recuperar els valors que s'han perdut, i la competitivitat de la qual un dia vam fer gala i crearem escola.

Encara queda el Bernabeu i el Madrigal per a posar la guinda a l'espantall, per a completar la radiografiá més clara de la història, la qual indique sense genere de dubtes, que este equip va perdre el sentit de la competència i va deixar de saber jugar partits grans, com gran que és. Com remat a la falla queda visitar Són Moix, Cornellà i Saragossa, camps que poden sepultar, com ho van fer la campanya passada, tota aspiració europea del VCF, quina privilegiada posició soles conserves gràcies a que el Sevilla s'ha contagiat dels teus propis mals, i que els dos són perseguits per Mallorca i Deportivo.

Estes no són terres per a aplaudir amb algaravia un 3-0, ni agòniques eliminacions d'equips de quarta fila europea en prorrogues insulses. Però que es pot esperar d'un club on mai passa res, i si passa, que importa? , i si importa, que passa?. Benvinguts al Tuzonisme 2.0

La revolució anglesa.

Amb l'arribada de magnats als clubs de futbol anglesos el model de societats anònimes està començant a ser qüestionat en les illes britàniques. Els primers a mostrar el seu descontent van ser els aficionats del Manchester United allà per 2005, després de la venda del club a l'empresari nord-americà Malcolm Glazer, quina compra obligà als menuts accionistes a renunciar als seus títols, aglutinant el hòlding nord-americà el 98% del capital social.

Múltiples manifestacions, protestes i cridades a la desobediència per part de l'afició d' Old Trafford va ser la rebuda que va trobar l'americà a la seua arribada a Manchester, fins i tot este moviment va provocar el naixement del FC United of Manchester, un succedani que pretenia salvar els valors del veritable United davant el temor que va alçar l'arribada de capital estranger al club més representatiu del futbol anglès en els últims 20 anys.

En l'actualitat ja existeixen diversos moviments en tot el Regne Unit, agrupacions i associacions de tot tipus que pretenen rescatar als seus clubs de les mans dels actuals propietaris. En Liverpool el "ShareLiverpool FC" encapçala un moviment social nascut des de les bases de The Kop per a adquirir la propietat del club i reflotar financerament la societat. Este col·lectiu basa el seu projecte en un model de club similar al del FC Barcelona, un soci, una acció. També s'ofereixen beneficis als futurs accionistes, com descomptes en l'abonament, tendes oficials..etc. El citat col·lectiu pretén reunir 500 milions de lliures entorn d'una base social superior als 100 mil aficionats (5000 mil lliures per persona, encara que accepten aportacions de 50 lliures) per a adquirir mitjançant una OPA el paquet accionarial que controla Gillet i Hicks.

En Londres recentment ha nascut el “Red Knights” (Els cavallers rojos) encapçalats per Jim O'neill, antic director financer del Manchester United abans de l'arribada dels Glazer. Este economista de prestigi, en l'actualitat director executiu de Goldman Sachs, ha reunit a una sèrie d'empresaris i seguidors del club en la City, per a aglutinar al voltant d'esta associació 1,5 bilions de lliures esterlines per a comprar el club i refinanciar el seu deute, amb la idea de crear un nou model d'accionariat basat en minories majoritàries. A este col·lectiu se'ls ha unit el MUST (Manchester United Supporters Trust) que duen setmanes encapçalant una rebel·lió social contra els americans. Segons O'neill ja han establit contactes amb la família Glazer.

En el sud d'Anglaterra, més concretament en Portsmouth, trobem moviments similars, sense oblidar l'existent en Newcastle, en el nord del país. En l'actualitat la massa social del Pompey ja controla el 10% del capital social del club després de la compra d'este paquet a l'intermediari saudita Sulaim Al-Fahim, que al novembre passat va vendre el 90% del capital social a Balram Chainai davant els greus problemes financers que va trobar en el club a la seua arribada. Denunciat pel govern britànic per evasió d'impostos i amb un deute de 110 milions d'euros. A dia de hui, Peter Storrie, director executiu del Pompey, representa a un grup de seguidors i empresaris de la zona interessats en adquirir un paquet de control mitjançant aportacions dineràries de les bases socials i l'empresariat local. El club es va quedar desemparat desprès de l'eixida del seu anterior propietari, arruïnat per la fallida financera d'Islàndia, que va arrossegar a gran part del Regne Unit. La venda de jugadors en estiu varen deixar un montat de 77 milions d'euros que varen ser destinats a tapar deute.

Tenen raó estos col·lectius?

Encara que el Govern Britànic està encapçalant múltiples reformes i desenvolupant nous controls i exigències per a frenar l'adquisició de grans paquets accionarials (l'Arsenal en els seus estatuts obliga a tot aquell que vulga adquirir més del 28% del capital social fer una oferta pública pel 100% de la societat), les xifres financeres de la majoria de clubs són notables.

Amb els Glazer el Manchester United ha aconseguit els millors resultats econòmics de la seua història, va augmentar un 65% els seus ingressos i en un 72% l'explotació comercial de la seua marca, en l'actualitat després dels Lakers és la marca esportiva amb major valor del món. Després de desvetlar el deute del club el passat més de Gener en l'informe econòmic anual presentat en la borsa de Londres, va desencadenar una ona de protestes contra la gestió del club, encara que este deute respon a l' incursió del club en un hòlding, que com a tal, ha de fer front als deutes del grup Glazer. Com va afirmar Duncan Drasdo, executiu del United, les protestes han nascut perquè abans els seguidors desconeixien la realitat de l'entitat, a pesar que quan els Glazer van adquirir el 98% del capital social, el deute del Man.United era soles 250 milions inferior a l'actual, amb una excepció, els ingressos també eren menors.

En Liverpool Gillet i Hicks ja van comprar una societat endeutada i asfixiada per la falta de liquidesa, fins i tot la compra del club es va fer incloent una clausula en el contracte per la qual estos es comprometien en cinc temporades a sanejar el deute de l'entitat i en finançar la construcció del nou estadi, paralitzat en l'actualitat per falta de fons. La crisi financera que va assolar els EEUU en el segon semestre de 2008 va llençar per terra tots els plans financers aportats pels nous propietaris. Tanmateix, el poder adquisitiu del Liverpool ha augmentat, realitzant adquisicions de jugadors que anteriorment no podia assolir, a més d'aconseguir un patrocinador per a les samarretes del pròxim curs superior als 20 milions d'euros per temporada, situant-se a la mateixa altura que el Manchester United, en l'actualitat el club amb el millor patrocini del món.

Esmena a banda queda el Chelsea, la compra del qual per part d' Abramovic va respondre a una situació de desaparició, els blues es trobaven en una situació similar a la del Portsmouth, amb un deute superior als 500 milions d'euros, una amenaça de descens administratiu, i sense poder fer front al pagament de salaris als seus jugadors. Ressaltar la progressió financera i esportiva de l'entitat en set temporades, on el club ha passat de ser un conjunt de mitja taula a ser una potència mundial en els dos plànols, econòmic i esportiu.

El temps dirà en que queden els múltiples moviments de rescat que existeixen en l'actualitat en diferents punts del regne unit. Les seues propostes no deixen de ser interessants i una alternativa atractiva a l'actual model de propietat, sense intermediació ni ingerència alguna d'entitats publiques.

Up in the radio.

poques voltes s'han dit coses com estes en un medi nacional. Val la pena escoltar la alocució d'Ucelay, una descripció veraç de lo que s'ha convertit la premsa nacional en este país davant l'impunitat de tot el món, enarborant la bandera de la desvergonya i l'arribisme.

escoltar segona part

Laments des de Bremen.

La situació del club alemany en les dos ultimes campanyes no és molt positiva, ja que per segon any consecutiu estan naufragant en el campionat domèstic. L'equip de Thomas Schaff va arribar a liderar el campionat a finals de Novembre, estenent el seu regnat fins a les portes del paró hivernal. Just en l'equador del campionat els Bremers van entrar en una crisi de resultats que es va extendre durant dos mesos i mig, fet que els va dur de lluitar pel campionat a enfonsar-lo en la mitja taula, deixant-lo fins i tot sense aspiracions europees. Com ja succeïra la passada campanya la DFB Pokal (actual semifinalista) i la UEFA estan sent la taula de salvació.

El principal problema del Werder resideix en l'envelliment de la seua plantilla. Frings, capità de l'equip i ànima de l'escola del nord, es troba en ple declivi. L'estil ofensiu i caòtic que practiquen els propietaris del Weser Arena des de fa més d'una dècada requereix d'unes obligacions i exigències físiques que el capità del Werder ja no pot complir. A pesar del seu evident declivi, que li ha dut a convertir-se en blanc de totes les critiques, Thomas Schaff contínua apostant pel veterà jugador per a subjectar el seu centre del camp. Borowski és altra de les peces clau de la mitja afligit del mateix mal.

Altre dels punts febles de l'equip resideix en la davantera. Des de l'eixida de Klose i Klasnic, el gol brilla per la seua absència en les files del conjunt verdiblanc. El forat deixat per la doble K va ser sempre mal ocupat, primer amb jugadors d'escàs gol com Hunt, Almeida o Rosenberg, a pesar que el seu joc no està exempt de qualitat, i després per veterans com Pizarro, que amb l'edat va perdre la velocitat requerida per a rendir en l'exigent esquema de joc del seu equip. En la defensa conten amb el talentós Naldo, un veterà central brasiler de nivell superior que, salvant les distàncies, és lo més semblant que ha hagut a Lucio. El brasiler és l'únic defensa que no desentona en l'estil ofensiu del seu equip, ja que Mertesacker a pesar de ser un central notable, és extremadament lent en una linea defensiva habituada a jugar en el mig del camp. Juntament amb Naldo lo més destacable de la defensa alemanya és el seu porter Wiese, habituat a salvar al seu equip en situacions extremes, i el jove lateral Prödl .

El talent de Marco Marin i Ozil no és suficient per a fer rendir a un conjunt que duu demanant a crits des de fa diversos anys una remodelació. La mateixa que està patint el Weser Arena, que li dura a superar els 60 mil espectadors i a convertir-lo en un dels estadis més funcionals de la Bundesliga. A pesar de la seua cultura ofensiva el Werder acostuma a canviar el seu model de joc a un més conservador en partits d'alta exigència, per això en competicions d'eliminatòria el seu rendiment sol ser molt superior.

Ja el passat estiu en l'amistós que va enfrontar a Werder i València, els seus aficionats es van mostrar pessimistes en quant al futur del seu equip en la bundesliga, fins i tot va haver qui parlà de descens. La tònica de cara a l'eliminatòria que ha d'enfrontar a valencians i alemanys transitava pels mateixos camins fins a dilluns passat. La lamentable imatge donada per l'equip d' Emery davant el Racing ha avivat les esperances entre els seguidors del Werder. Des que el sorteig aparellara als dos conjunts en els vuitens de final de l'Europa League, els missatges de pessimisme en el fòrum de la web oficial del conjunt alemany eren la tònica habitual. Des de dilluns passat a la nit, l'esperança ha reaparegut, fins i tot en les enquestes la passada de l'eliminatòria per part del seu equip ha repuntat fins a situar-se com l'opció més votada.

Malgrat el respecte mostrat pel valència, la imatge pre-establida del conjunt de Mestalla sol ser negativa. Els comentaris solen dirigir-se cap a la duresa en el joc de l'equip, i és que en el futbol alemany no sol estar molt bé vist el campionat espanyol gràcies al seu altíssim índex de targetes grogues per encontre i a l'arrelada cultura de l'engany. En europa això de simular penals, faltes i fer-se el lesionat per a perdre temps està molt mal vist.

L'actualitat del VCF pel nord d'Alemanya és ben coneguda, aspectes com la paralització de les obres del nou estadi, la situació de semi-fallida permanent en la qual viu el club, i la venda dels seus principals jugadors durant l'estiu són temes tractats i coneguts fins a la sacietat per part dels seguidors alemanys, fins i tot aspectes tan sorprenents com saber com utilitzar al públic de Mestalla en favor del seu equip, coneixen perfectament que si nuguen al VCF, Mestalla deixarà de ser una olla pressió en contra seua, per a convertir-se en un aliat, ja que les famoses xiulades del respectable davant la mínima mostra de flaqueza del VCF han traspassat fronteres.

Una roïna elecció.

A pesar que en un club arruïnat hi ha qui pretén salvar-nos llevant l'autobús oficial de l'equip, una mesura digna de premi nobel d'economia, i que la nomina d'executius que sobrepassen els 200 mil euros supera ja la desena, benvingut Martín Vila, en Pintor Monleón no hi ha ningú prou espavilat per a elaborar una agenda coherent i acord a la importància dels actes.

Mentre el president del club, Manuel Llorente, feia gal·la d'un populisme ranci en el XV aniversari de la penya valencianista de Benetusser (felicitats) en Manchester tenia lloc l'assemblea general de la ECA (european clubs association), presidida per Rummenigge, i amb l'assistència de Rick Parry, David Gill, Joan Boix, Aulas, Galliani i un llarg etcètera dels pesos pesats dels principals clubs d'Europa. Va faltar Peter Kenyon, però este va deixar el seu càrrec en el Chelsea el passat 31 de Gener.

El VCF és membre de ple dret d'esta associació, però segons pareix li importa molt poc lo que es debata en estes reunions, a pesar que els acords als quals es van arribar dimarts passat van a afectar de ple al futur del futbol europeu a partir de 2015. La representació per part del València va córrer a càrrec de Jordi Brúixola, sens dubte un dels paladins de la gestió econòmica a nivell mundial, i l'home fort dels números en el plànol intern del club.

Sabíem on estava Llorente, llançant-se elogis a si mateix en el sopar d'una penya, es sabia on estava Bruixola, que a pesar de ser relacions externes acudeix a llocs on exerceix d'algo per a lo que el càrrec que ostenta no té competències. Però no sabem on estava Javier Gómez, l'home que més cobra del club i creador de plans de viabilitat que no es compleixen. Possiblement es trobava revisant els seus emonuments per a assegurar-se un augment del seu salari acord al PIB del pròxim semestre.

En Manchester la ECA va arribar a un acord per a establir les regles del futur Fair-Play econòmic impulsat per Platini. Tots els clubs representats en l'assemblea van arribar a un acord per a canviar el model de funcionament dels clubs, posant punt final als exercicis que tanquen amb pèrdues, acumular deutes i altres desfalcs pressupostaris que estan a l'ordre del dia. Rummenigge, president de la ECCA, va qualificar l'acord d'històric i satisfactori.

El tribunal de comptes de la UEFA establirà ara un període de temps per a elaborar, concretar i desenvolupar els diferents punts per a establir definitivament la regla del Fair-Play econòmic, que contarà amb un període d'adaptació de cinc anys, en els quals els clubs tindran assessorament, ajuda i tot tipus de cobertures per a adaptar-se a la nova realitat financera imposada pel màxim organisme europeu, que entrarà en vigor a partir de Juny de 2015.

Lluny de l'economia global de les entitats també es va acordar en establir com fix un contingent no major de 25 fitxes per a l'elaboració de les plantilles, així com barems econòmics per a retindre i equilibrar la despesa en sous dels jugadors. També es va tractar el sobrecost que suposa per al món del futbol la figura de l'agent, tema que ja s'està debatent en la FIFA per a regular la seua situació i posar punt final al pillatge d'estos personatges. A partir de 2015 tot aquell club que no complisca amb la regla del Fair-Play econòmic, no tindrà llicència per a disputar competicions internacionals, a més de patir altre tipus de sancions més severes.

Una vegada més va quedar demostrat que el VCF prefereix la tribu al món global. Un dia d'estos parlarem de l'autobús oficial del VCF, perquè no és de rebut que es restringa el seu ús, per a després triplicar la despesa que suposa el vehicle en sobresous, com el que va a cobrar Martín Vila (amic personal de Llorente i Andreu Fajardo) com director de Paterna, un home que de futbol sap lo mateix que qualsevol aficionat.

Deloitte ens pinta la cara.

Com cada any per estes dates la consultora internacional amb més prestigi e implantació a nivell mundial publica la seua particular llista dels 20 clubs més rics del continent. No, no busquen, no trobaran al VCF fins arribar al top-40, just per baix d'equips com el Everton o Fiorentina. Una terrible realitat, el club s'ha quedat arrere en món del futbol, no solament en el concert esportiu, sinó en l'econòmic. Després de l'arribada d'Aurelio de Laurentins fa cinc temporades a la propietat del Nàpols, l'entitat napolitana ha aconseguit eixir del pou de la Sèrie-C, superar una fallida, i situar-se entre els quatre millors del calcio en l'actualitat.

Una progressió no solament esportiva, sinó també econòmica. Diversificant l'activitat de la societat, modernitzant les estructures i basant el seu model de gestió en l'existent en les grans lligues americanes, exportat a principis dels noranta al futbol britànic, l'entitat del sud d'Itàlia ha aconseguit, sense participar en Champions, ni venent a les seues principals estrelles, supera en l'exercici 08/09 al VCF en ingressos.

En l'última aparició del València CF en la famosa llista de Deloitte, tenia per baix seu a conjunts com el Celtic, Werder o Stuttgart. En l'actualitat i quatre temporades després, m'entres el club de Mestalla ha descendit a les catacumbes del futbol europeu i ha estat superat per equips com el Newcastle, Everton o Aston Villa, antics perseguidors dels blanquinegres com els alemanys, pròxims rivals en la UEFA, han passat dels 88 milions de fa quatre temporades als 114 actuals. Sense obviar els 146 de la Roma o Hamburg. Xifres inimaginables d'alcançar en Pintor Monleón, veient l'anacronisme que han representat sempre els seus gestors, actuals i passats.

Lo important de l'estudi, no és el lloc on apareix el VCF, ni que siga superat fins per equips de segona divisió. El moll resideix en l'anàlisi que realitza la consultora a través de Global, la seua filial de notícies econòmiques vinculades a l'esport sobre els dos primers classificats, Madrid (401,4 milions) i FC Barcelona (365 milions), on assenyala al VCF amb el dit acusador, deixant en evidència la gestió de la SAD en els últims 10 anys.

La consultora elogia al VCF com marca, però deixa a l'altura del betum als seus dirigents: “És un club (VCF) amb una de les bases de seguidors més sòlides i extenses tant a Espanya com en el món. Després de Madrid i Barcelona, conta amb les millors estrelles del campionat espanyol, sent una entitat amb una potencialitat extraordinària.”

Dita açò es centra en els aspectes comercials, on comencen a sonrojar a aquells que encara tinguen gatets en l'estomac: “El València representa una de les marques més atractives del món del futbol, no obstant això és incapaç d'aconseguir contractes comercials acords al seu nivell, signant amb marques que ho situen per baix de clubs que no arriben a un terç del seu potencial”.

Després del plànol comercial, es centra en la progressió i augment d'ingressos dels quatre primers classificats de la seua llista, entrant en l'apartat dedicat al Madrid i al Barça, torna a aparèixer el VCF com exemple negatiu: “Durant el primer mandat de Florentino, va modernitzar el club, el seu model de negoci i les seues estratègies comercials, així el Madrid va aconseguir passar de la 13º posició de la llista amb 138 milions d'euros anuals, al top-4 fregant els 300 milions, en la seua segona etapa i en uns mesos, el Madrid és el primer club en la història a trencar la barrera dels 400 milions d'euros. Una progressió similar va viure el FC Barcelona en els últims sis anys de la mà de Joan Laporta, on ha aconseguit augmentar en 40 milions/any els ingressos del club durant el seu mandat”.

Ací eixim nosaltres: “Si els comparem amb els seus immediats competidors en la lliga domèstica, podem observar amb preocupació com el VCF (top-20 06/07 i 07/08) ha perdut potencial econòmic en quatre temporades. En el seu millor moment el club soles va aconseguir augmentar els seus ingressos en un 5%. En les ultimes temporades en el plànol econòmic el València ha recorregut a la inversa el camí iniciat en 2006”.

Ara toca analitzar l'escassa competitivitat del futbol espanyol: “ És preocupant observar, com el Newcastle, sumit en la segona divisió, és un dels 20 conjunts que apareixen en la llista, superant a equips com València, Sevilla o Atlètic de Madrid, que posseeixen algunes de les principals estrelles del futbol nacional i europeu, sent habituals de competicions internacionals."

Les causes del poc aprofitament econòmic del València queden reflectides en una lapidària afirmació: "La seua junta directiva ha estat un caos durant els últims anys i sense un govern estable, i plans concrets a llarg termini, els ingressos s'han restringit, l'any passat, el club estava lluitant per a pagar els salaris del seu personal."

Estes afirmacions deurien de crear un seriós debat intern en el se del club, i en l'entorn, sobre la poca capacitat dels diferents rectors de la societat per a situar a l'entitat de Mestalla al nivell que li correspon. Te que ser motiu de vergonya que clubs com Newcastle, Hamburg, Lyon i un llarg etcètera superen en anys llum al VCF en estructura comercial i financera. Es hora de que l'entitat cree un pla comercial seriós a mig i llarg termini, perquè encara que semble mentida, retallant gastos, despatxant mileuristes, rebaixant les nòmines dels entrenadors de l'escola i venent patrimoni, lluny de traure del pou a l'empresa, lo que s'aconsegueix es tancar la paraeta, sense deutes, això si. Si mai plantem la llavor, mai tindrem un arbre que ens done pomes.

Es un fet que les estructures comercials del l'entitat fa massa temps que quedaren antiquades. Soles diversificant l'activitat de la societat, modernitzant les estructures i canviant el model de negoci es possible no soles fer rentable el club, sinó posar les bases per a tindre un futur sostenible i esperançador. Calen gestors amb altura de mires i amb la formació necessària per a afrontar estos reptes. El VCF te que ser conscient de que es hora de deixar de funcionar com un club de futbol per a fer-ho com una multinacional, els anys de la gestió amateur, de vendre entrades i pipes, fa 20 anys que va acabar. En Pintor Monleón, pareix que encara no s'han adonat.

Llista d'equips que s'han quedat a les portes del top-20

21. Paris Saint-Germain - 100,8 millones de euros
22. Girondins de Burdeos - 99,8 millones de euros
23. VfB Stuttgart - 99,8 millones de euros
24. Aston Villa - 98,9 millones de euros
25. ACF Fiorentina - 94,1 millones de euros
26. Everton - 93,5 millones de euros
27. SSC Napoli - 93,1 millones de euros
28. West Ham United - 89,3 millones de euros

29. Celtic de Glasgow . 89,3 millones de euros
30. Fenerbahce SK - 87,0 millones de euros