Sobre dimonis i patrimonis.

Lo de "nos han timao" de l'anunci de la cervesa pot aplicar-se a la perfecció al règim eixit després de l'ampliació de capital. Ampliació que està en els jutjats, com la seua antecessora, i que pot donar-nos l'esglai de les nostres vides gràcies a la inutilitat de més de tres. Estos dies no deixa de preocupar-me l'esborronadora notícia sobre el tomahawk que míster Llorente (més conegut com Lolo Pantani), ha llançat a la línia de flotació de la factoria de Paterna. No hi ha per on agafar-lo.

La designació del caduc Martín Vila com director de la ciutat esportiva ja va ser una aberració en si mateix. Un executiu xapat a l'antiga, sense cap coneixement de futbol i molt menys en formació i direcció esportiva. Que pinta un administratiu de quarta categoria dirigint l'escola del València?, les Solerades les donàvem per mortes, però segons pareix continuen. Això si, han canviant de cognom.

Per si l'assumpte no era ja esborronador per si soles, va augmentar després de llegir en Las Provincias a Llorente sentenciar amb la següent afirmació: “A partir d'ara en l'escola del València soles jugaran valencians.” Amb la valentia típica que dóna la ignorància, el gestor a sou de la nostra caixa amiga anuncia als quatre vents que el VCF renúncia, per-se, a formar al seu futur Messi. Si Llorente haguera tingut l'homenia de prendre esta mesura fa 10 anys, ni Silva (pel que està boig en traspassar, i el jugador en anar-se'n d'ací) ni Jordi Alba, hui dia serien jugadors del València.

El FC Barcelona no tornarà a pagar 30 milions d'euros per a fitxar al pròxim Samuel Eto'o, ho traurà de la seua pedrera. Per contra el VCF estarà sempre obligat a pagar 12 milions pel pròxim Villa, o pel seu futur Baraja, condemnant al fracàs abans del seu naixement futurs projectes esportius en cas d'escassesa econòmica. L'administració Gaspart va provocar un desastre institucional en el club. La sempre respectada Masia es va convertir en un pou sense fons, i van començar a emigrar joves talents, impensable temps arrere. L'error comès amb Cesc ha servit per a aprendre, i a pesar que ara haja algú capaç de pagar el que no està escrit per recuperar-lo, que es repetisca una eixida com aquella, és impossible. En can Barça, a diferència de València, aprenen dels seus errors.

Nota: El Manchester United aprofita l'estructura de competicions com la Nike Cup i la Copa Coca-cola per a seguir joves talents al llarg del món. Totes les edicions incorpora 3 o 4 jugadors provinents d'estos torneigs. Els més famosos Rodigro Possebon i els germans Da Silva, els tres jugadors ja han debutat en el primer equip.

El benefici econòmic que han aportat traspassos com el de Mendieta o que farà el de Silva no serien possibles amb l'anacronisme que s'ha instaurat en la ciutat esportiva. Si en alguna cosa ha d'invertir un club amb les deficiències estructurals del València, és en pedrera. Font barata e inesgotable de futbolistes pels quals es pot obtindre l'excel·lència. Rendiment esportiu i econòmic. No hi ha cap adjectiu amigable que poder utilitzar per a qualificar la nova política impartida pel afanat Llorente, del que un ja dubta si vetla pels interessos i el patrimoni de la SAD o si el seu únic propòsit, més enllà del propi enriquiment personal, és aconseguir una bona posició de cara a un futur polític (que no en política) a costa del club.

Com la cosa va d'anuncis, n'hi ha un nou sobre energies renovables que te una metàfora (demoledora) que es pot aplicar d'allò més bé a este assumpte, diu algo així com : “Podem continuar emetent CO2 a l'atmosfera i esgotar els recursos naturals, actuant com si no existira el demà, o començar des de hui a construir un futur millor.” Viure pensant en el hui, pot fer que ens quedem sense un demà del que gaudir. Realment no hi ha ningú capaç d'evitar esta barbaritat?, espere que els que ara callen, com van callar amb Soler, no siguen els que rebufen demà, com ho han fet amb Soler. Si alguna cosa no necessita este club és un entorn replet de covards i estira-jaquetes, criticar a temps passat és molt fàcil, territori exclusiu de cagons.

Nota: Amb mesures com esta jugadors com Arias, Angulo o Carrete, més els esmentats Silva i Jordi Alba no hagueren sigut mai jugadors del VCF. En els ultimis 10 anys, i si es traspassa al canari, les vendes per jugadors eixits de Paterna fregaran els 100 milions d'euros.

Com el dia va de bogeries, no podia faltar Unai, eixe entrenador basc entossudit en crear-se ell a soles problemes i critiques innecessàries amb la seua poca traça. Lo de Emery amb els porters ha de ser fruit d'un trauma infantil, perquè sinó, no s'entén. Ara el campió de l'altra lliga vol tres porters, i el pitjor de tot, vol que eixe tercer porter siga Guaita. El problema no és que l'entrenador vulga arruïnar la carrera del jove guardameta, sinó que en el VCF no haja ningú que li pare els peus davant un atemptat d'esta magnitud contra el patrimoni del club.

Emery ha demostrat de sobres ser un mentider. Va faltar a la veritat amb Jordi Alba, al que va impedir eixir en el mercat d'estiu per a tindre minuts de qualitat en primera, i ho va tornar ha fer a l'hivern, tot basant-se en promeses que mai va complir. La carrera de l'extrem català va poder caure en la ruïna si la defensa sencera no arriba a patir una interminable e inexplicable plaga de lesions. Qui si va caure en sac trencat va ser Michel, altre convençut que ha hagut d'anar-se'n a jugar amb el filial en segona B per a no signar la seua sentència de mort en el món del futbol.

Que sentit té voler tres porters, i més encara, que sentit te que eixe tercer porter siga Guaita?. Els errors comesos amb Palop i Molina han de servir per a aprendre. Guiata pel mero fet de ser un jugador de la pedrera ja té un handicap important en la seua contra , pretendre afegir-li a això, un any o dos en blanc i voler veure en ell el substitut de César en el futur, és un sense-sentit. Guaita té qualitats de sobra per a ser el futur porter del VCF, i això soles ho aconseguirà amb dos o tres temporades formant-se en primera, sense pressió ni exigències. Tot el que no siga una eixida avantatjosa per al xic i per al club, serà una catàstrofe. Sinó, tindrem l'excusa que Guaita duu 2 anys en blanc i sense experiència en primera, llavors que farem?, Ens gastem altres 6 milions en el següent capritx de l'entrenador ?. Este club ha perdut el nord de forma irremeiable.

Robin Hood, rei d'Europa.

Tard o d'hora la bombolla del Nott.Forest esclatarà. Amb eixes paraules va tancar Bob Willson, presentador de la BBC i ex porter de l'Arsenal, un dels seus programes dominicals en la televisió anglesa. Corria la tardor de 1977, i un menut club de províncies, allunyat de remots temps gloriosos, liderava la primera divisió. Amb cert to de burla, els analistes del Regne Unit no donaven, ni van donar mai, una lliura per aquell renascut Nottingham, que havia irromput en la màxima competició de la mà d'un vell enemic mediàtic, Brian Clough, el Picaso amb jaqueta de cuir. La consecució del títol, lluny de posar fi a la guerra dialèctica, la va reavivar. “Un simple colp de sort" , era la frase més repetida entre els escèptics.

Nota: En 1865, el consell del Nott.Forest va triar el roig com color per a la indumentària del club. Va ser el primer equip de les illes en vestir-lo, el varen triar en honor del revolucionari italià Giuseppe Garibaldi, líder dels camises roges. Nottingham fou en el segle XIX un dels bressols del sindicalisme britànic.

Al juliol del 78, els tallers de Nottingham, els menuts comerços i les fumejants tavernes, van fer un parèntesi en la seua frenètica activitat. En directe des de Suïssa, la BBC retransmetia el sorteig de la tercera ronda de la copa d'Europa. Després de 20 anys d'absència, el Nott.Forest tornava al vell continent. No va haver sort, el sorteig va emparellar a Liverpool, vigent campió continental, i al campió anglès, el Nott.Forest. Seguint la tònica habitual, ningú va apostar pels Shilton, Francis, Anderson, Woodcock, O'Neill o Birtles. El 20 de Setembre, en el partit d'anada jugat en City Ground, els xics del Trent End es van imposar per 2-0 al Liverpool. Una sorpresa. El Forest, contra tot pronòstic va eliminar d'Europa al millor equip del món en eixe moment, 0-0 en la tornada.

Nota: Brian Clough arengà als seus jugadors en el vestuari abans del partit d'anada jugat en Nottingham: “Va a estar tot el país davant del televisor, van a estar les vostres mares veient-vos assegudes en el sofà de casa. Qui dimonis ha dit que no podeu guanyar este partit?, voleu fer el ridícul davant de les vostres mares?, això és el que voleu, avergonyir-les? Voleu que el vostre honor caiga com un ànec després de rebre un tir?, eixiu ahi fora i demostreu al món qui és el veritable campió anglès.

Com va confessar Tony Woodcokc anys després: “L'èxit d'aquell equip, residia en que ningú es creia capaç d'aconseguir lo que es va aconseguir, eixíem a jugar per diversió, mai vam tindre pressió alguna per guanyar, perquè ni somniant ens vam creure capaços de fer-lo”. El AEK grec, entrenat per Puskas, va ser el rival en la següent ronda. Després d'aterrar en l'aeroport d'Atenes un periodista local va preguntar a Clough sobre les intencions amb les que arribava el seu equip a Grècia, el díscol entrenador va respondre: ”venim a Grècia amb l'única intenció de ballar i beure Whisky”. Després d'imposar-se per 1-2, els aficionats locals van mostrar el seu disgust cremant els coixins de l'estadi i llançant-los al terreny de joc. El global de l'eliminatòria va finalitzar amb un 7-1 a favor dels anglesos.

Nota: En la primavera del 78, el Forest tenia que disputar la final de la Carling Cup. El primer partit en Wembley per a la majoria dels integrants de la plantilla. Els nervis van fer acte de presència en els jugadors, impedint-los dormir. L'entrenador, va traure de les habitacions a tots els integrants de l'expedició, congregant-los en el bar. Mentre Peter Taylor contava acudits i anècdotes per a tranquil·litzar al equip, Clough servia copes als xics. No va parar fins a emborratxar-los a tots. “En estes condicions, anaven a fer el ridícul, demà eixiran a jugar amb tal mal de cap que s'oblidaran que 100 mil persones tenen posats els seus ulls damunt d'ells.” La final va acabar 3-2 per al Nottingham Forest.

Quan esclatarà la bombolla? Repetien els aficionats del Forest sense parar durant els partits de lliga en la Premier League, fins i tot algun sector de la premsa, va començar a virar el seu discurs. El futbol desplegat per aquell equip enlluernava a Europa. La següent víctima, el Grasshopphers Suís. Contundent 4-1 a Anglaterra i un escarit 1-1 a Suïssa. Les semifinals parlaven anglès, anglès del East Midlands.

Rècord en les cases d'apostes. Al llarg de tot el Regne Unit no va haver cap signe favorable al triomf del Forest sobre el campió alemany. Els Cloughies boys continuaven sols en la seua particular travessia europea. El Colònia de Hannes Weisweiller va visitar Nottingham entre titulars deslligats. Tant la premsa alemanya com anglesa van qualificar als teutons com futurs campions d'Europa. I van poder ser-lo, en el minut 62 de joc, el Colònia guanyava per 0-2 en un embarrat City Ground. En tot just 5 minuts els locals amb gols de Gary Birtles i Ian Bowyer van empatar l'encontre. “La bombolla contínua” es van posar a cantar els supporters. John Robertson, després d'un centre de Trevor Francis, va establir amb una potent rematada de cap el 3-2 , la bogeria es va deslligar en l'estadi. Okudera, heroi japonès que ja li va donar la lliga al Colònia amb un gol in-extremis a Hamburg, va establir el 3-3 en el descompte. “Un japonès es pixa en el bosc” va titular The Telegraph.

En el partit de tornada, durant el tradicional passeig per la ciutat, l'expedició anglesa es va topar amb cartells i anuncis en la premsa local, advertint als aficionats del Colònia que ja podien reservar el seu bitllet per a la final en Munich. Després d'abandonar el parc pròxim a la rivera del Rin, Clough va advertir als seus jugadors:”Xics, serà millor que compreu alguna cosa per a dur a casa, demà tornarem a Nottingham sent finalistes.” A falta de 25 minuts per al final del partit, Ian Bowyer va establir el 0-1 amb el que el Forest es proclamaria finalista de la Copa d'Europa. Després de regressar a l'hotel a altes hores de la nit, el gerent va rebre amb cara de pocs amics a l'equip: “Senyors hui ens han fet perdre molts diners, vam apostar molt fort per la victòria del Colònia, tenen dret a utilitzar les seues habitacions, però esta nit no obrirem la cuina per a vostès”.

Nota: Un familiar de Peter Taylor va coincidir amb Weisweiller en la universitat de Colònia, van ser companys durant deu anys. Li van passar informació personal sobre el caràcter de l'entrenador alemany: “és una miqueta covard, no arrisca mai, eixirà a empatar, t'ho assegure”. Gràcies a este contacte el cos tècnic del Forest va aconseguir informació sobre diversos entrenaments realitzats pel colònia abans del partit.

Així va ser com el miracle del Forest va irrompre en les vides de milions d'anglesos. Els titulars burlescs, les columnes d'opinió iròniques i altres indirectes van cessar de cop i volta, el menut club del East Midland que jugava els seus partits a la vora del riu Trent, s'havia proclamat campió d'Europa contra tot pronòstic. Stuart Astill, aficionat del Forest, i un dels pocs centenars de suporrters que va viatjar a tots i cadascun dels desplaçaments europeus del seu equip, arribant a establir amistat personal amb Clough, confessa en un recent article publicat en la premsa local sentir-se “més entusiasmat i orgullós d'aquells èxits 30 anys després, que en el mateix moment d'aconseguir-los. No forem conscients de la gesta que suposava veure a un equip com el Nottingham Forest guanyar la copa d'Europa, nosaltres no som el R.Madrid ni el Man.United, no obstant això som bicampions d'Europa, n'hi han pocs clubs que ho poden dir, entre ells el Chelsea o l'Arsenal, sense anar més lluny.”

Nota: Dos dies abans de disputar-se la final en Munich davant el Malmö suec, Brian Clough es va acomiadar dels seus jugadors: “em vaig uns dies de vacances, ens vorem en l'estadi hores abans del partit”. Clough va permanéixer a Creta impasible davant l' histèria general. Amb el títol ja en mans dels seus jugadors, Clough i Taylor no van viatjar a Anglaterra, es van refugiar a Creta i no van tornar a Nottingham fins dies abans d'iniciar la pretemporada, “Este èxit és vostre, i vosaltres sou els que heu de celebrar-ho amb la gent, no jo” li va dir l'entrenador a McGovern, capità del Forest.

El Forest i la seua bombolla van estendre el seu regnat fins a 1980, repetint èxit en la copa d'Europa. En aquella edició no van tindre l'èpica ni les dificultats de la seua primera participació. fins a semifinals, no es van topar amb cap club de rellevància, eixe seria l'Ajax. La final, en el Santiago Bernabéu, davant un poderós Hamburg. Els alemanys contaven entre les seues files amb jugadors com Kevin Keegan, Felix Magath o Millewski, un elenc d'estrelles que venien d'endossar-li un 5-1 al R.Madrid en semifinals. Peter Shilton salvaria al Forest en aquella final amb una actuació memorable.

L'equip entrenat per Brian Clough i format per Peter Taylor té l'honor de ser el conjunt més barat de la història en guanyar la copa d'Europa. Tres anys abans Gary Birtles va ser comprat per 2000 lliures del Long Eaton, un club amateur. En l'estiu de 1980 va ser venut per 1,5 milions al Manchester United, el traspàs més car de la història del futbol britànic en eixe moment.

Nota: La bombolla del Forest esclataria 2 anys després, en unes semifinals de la Copa de la UEFA davant el Anderlecht. Després d'imposar-se per 2-0 en City Ground perdria per 3-0 a Bèlgica. Un penal inexistent, i dos gols en clar fora de joc, unit a dos tants anul·lats als anglesos, van servir per a deslligar l'escàndol. En 1997 Constant Vanden Estock, president del club belga, va confessar haver comprat a l'arbitre del partit (Guruceta) per a assegurar-se el passe a la final. El Nottingham Forest va dur l'assumpte als tribunals, on contínua el litigi que podria desembocar en una indemnització per al club anglès de 12 milions de lliures.

La parella formada per Taylor i Clough es trencaria després de l'ultima gran gesta europea del Forest. L'escàndol en semifinals de la UEFA davant el Anderlecht va posar el punt final a una època. Taylor va fitxar com entrenador en el Derby County, regressant així als seus orígens, amb el qual havia estat campió de lliga en 1973 sent assistent de Brian Clough. Mesos més tard en la quarta ronda de la FA CUP el Derby de Taylor i el Forest de Clough es van veure les cares en el vell estadi de Beisbol, amb un triomf per als locals per 2-0. La sanció cap als clubs anglesos després de la tragèdia de Heysel va privar a Europa de disfrutar del ultim gran Nottingham, format per jugadors com Roy Keane o Teddy Sheringham. Aquell equip va guanyar per dos voltes la Simod Cup, competició creada com substitutiu de les competicions europees.

El xec bebè de Llorente

Va parlar mister Llorente. I ho va fer per a no dir res. En una societat amb les urgències econòmiques que té el VCF no deixa de sorprendre com l'actualitat post-competició es centra exclusivament en el plànol esportiu, aspecte secundari atenent a la delicada situació financera de l'entitat, lo que ens pot deixar sense esport del que parlar.

Llorente va mostrar una innata habilitat per a fer perdre el temps a professionals i a aficionats, fins i tot arribant a adoptar postures frentistes davant les primeres preguntes incomodes, com va demostrar en LevanteTV. Va quedar patent minuts més tard, després d'abandonar el plató de El Murciélago, que soles es relaxa en ambients amigables, en aquells que anticipadament sap que va a acudir per a rebre els lametons oportuns que eviten haver de rendir comptes o afrontar preguntes incomodes, sempre és més fàcil treballar amb amics (per interès). No és la primera vegada que Llorente falta al respecte a un periodista i perd les formes en una entrevista en medis valencians, en una de les seues primeres aparicions en un plató de TV com a president, es va alçar de la cadira a meitat entrevista després de fer un al·legat, que pot qualificar-se d'arribista, en pro d'Albelda.

La màxima autoritat del València CF té l'obligació de transmetre serietat, saber estar i decència política en les seues actuacions publiques. Bandera que no és amiga d'esta administració, més pròpia de la censura, la mordassa i l'amenaça tot aquell que gose discutir al règim o incomodar al Zar pel mero fet d'exercir la seua llibertat com informador. Un mal endèmic en tots els gestors que ha tingut la SAD, creure's que el club és seu com si de senyors feudals es tractara. Destil·len baixesa pels quatre costats. Encara que no deixa de sorprendre, que davant els múltiples problemes i deficiències que té este club, esta gent estiga més pendent d'esbroncar a periodistes, faltar-los al respecte, perseguir a aficionats rebels i violar la independència periodística amb arts més pròpies de la Chicago dels anys 30 que de la segona dècada del segle XXI.

La realitat dicta que estem prop de complir el primer any després del retorn de Manolo Llorente a la gestió del club, i els dubtes, llacunes e incerteses sobre aspectes cabdals en la crisi del València CF, continuen tan foscs e incerts com estaven abans de la seua arribada. L'executiu a sou de la nostra caixa amiga, evita com gat escaldat, pronunciar-se públicament sobre els assumptes més candents de l'actualitat econòmica. Això si, després no té objeccions a filtrar detalladament dits assumptes als seus palmers de capçalera, o això diuen ells, fugint de la responsabilitat publica que recau sobre la figura del president executiu, figura que deuria preocupar-se a rendir comptes davant els accionistes de la societat i els seus aficionats, no als periodistes afins, que utilitza segons convinga per a netejar la seua imatge.

Un any de l'ampliació de capital: Seguim sense saber res sobre el màxim accionista del club. La CNMV per activa i per passiva ha comunicat a la societat que la OPV que pretén realitzar és inviable, ja que es cometria un frau, al permetre a menuts inversors gastar els seus estalvis en accions d'una societat en dissolució. El dictamen de la comissió nacional està al caure, i es preveu que siga negatiu. Que mesures hi ha pensades si la CNMV dicta contra la venda publica d'accions a menuts inversors?. Que plans té La Fundació referent a això, es quedaran els títols a perpetuïtat?. Es vendran a un o diversos grans inversors?. Com anem a finançar el crèdit sense vendre gran part de les accions?. Preguntes que incomprensiblement ningú realitza, i pitjor encara, ningú contesta.

Un any de la fundació: Seguim en la mateixa tònica, sense respostes. Sorprenent quan menys que la immensa majoria dels patrons de La Fundació no estiguen designats legalment, incomplint amb el protocol. No obstant això, molts d'ells, acudeixen a l'òrgan rector a dipositar el seu vot, sabent que legalment encara no poden actuar com a tal. Estan incorrent en altre frau. Pitjor encara, el propi consell d'administració del club controla les regnes de l'entitat, jutge i part, la comissió executiva d'este òrgan està ocupada per Llorente, Gómez, Piles i Andreu. La Fundació ja acumula 2 demandes per l'operació de compra d'accions. S'ha fet tot be?. Es tenen tots els permisos administratius que justifiquen i legitimen l'operació?. Silenci.

Un any de l'estadi: Contínua l'esquelet de formigó armat deteriorant-se després de 150 milions d'inversió realitzada, servint de refugi per a confuses aranyes i temeroses rates. Seguim sense saber res referent a això, tan prompte anuncien acords amb la UTE i et parlen de represa d'obres, com alcen el mur del silenci que impedeix abordar el tema sense rebre a canvi agressives advertències. Que classe de solució tenen pensada?. Més crèdits, d'on, com, de qui, amb quin suport?. Algú ha intentat vendre per anticipat el naming per a obtindre diners suficients, o aproximat, per a finalitzar les obres i rebaixar així la cuantiá d'un suposat crèdit?. S'ha fet alguna cosa en els últims tres anys per a abordar la seua construcció/finançament, o soles ens hem quedat de braços creuats (sensació que dóna) esperant que ocórrega un miracle o que se li acabe la paciència a les entitats publiques i aborden l'assumpte denigrant el patrimoni, la credibilitat, el futur, i la serietat de la SAD?.

Un segle de les parcel·les: Almenys en este assumpte alguna cosa s'ha dit. Ofertes n'hi han, lo sospitós era fer-nos creure lo contrari, però realitzades per taurons financers sabent la necessitat del club, tampoc res estrany en la situació financera global. El dèficit del VCF en este assumpte ha sigut no projectar ell mateix un model d'explotació de la parcel·la. Vendre pisos és cosa del passat. El futur del vell solar, si es vol vendre, està encaminat a torres d'oficines i serveis o cap a un mega complex d'oci i turisme d'arquitectura emblemàtica. Lo que obriria el ventall de possibilitats, podent atraure múltiples inversors, en lloc d'un, rebaixant la quantia que estos haurien de dipositar individualment, fent més factible així obtindre la xifra ideal per als interessos del club.

En que ha canviat el VCF després de l'ampliació?. La sensació que es transmet de cara a l'exterior és que en poc o res. Excepte l'equilibri patrimonial que ha suposat la venda de quasi 2 milions de títols, estem exactament igual, a expenses de vendre unes parcel·les invendibles per a eixir del pas, just la mateixa situació que es vivia amb Soler, Villalonga i Soriano. Ara toca parlar del deute. Molta demagògia es fa sobre este aspecte. Molts adscrits a la política del terror inclouen futures despeses com deute, una salvatjada en termes econòmics, amb l'única finalitat d'engreixar la xifra fins a cotes insospitades. Que no t'enganyen, el que s'hauria de pagar per a finalitzar el futur estadi no és deute a dia de hui, ni ho ha sigut mai. Les xifres de 500, 600 i 700 milions tan llançades pels palmers reals són fruit de la maquinació de les seues ments. Com va dir Llorente, el deute net real no sobre passa els 460 milions, i anirà baixant a poc que es facen bé les coses.

Soler ha sigut tan nefast, que ha aconseguit que l'administració anterior a la seua arribada parega bona en termes històrics. Llorente també és l'home de Metrored, no tot és Valencia Experience, de la venda sense aval de Mendieta, cobrada en espècies que ens van eixir molt cares, del contracte de Ranieri i posterior liquidació, i els plans de pensions a 1.8 nets a determinats jugadors. Que no siga un snob amb problemes mentals com Batiste, no vol dir que siga bo. Estos també tenen pufos en l'armari i les mans tacades pel pecat. Per cert, quan a Manolo li van posar davant el contracte de 400 mil nets, més dietes i pagues extra, es va acordar de l'herència que anava a tindre de gestionar, o solament va veure els zeros darrere del 4.? Menys excuses, i comencem a exercir la responsabilitat adquirida, i si no saben o poden, tinguen decència, i deixen pas a altres, no ens podem permetre perdre el temps en lapidacions al gestor nefast i en plorar per l'herència rebuda, estan ací per a trobar solucions, no per a lamentar-se.

Vale a pena ficar de olho nesse blog

Coses que té Internet. Al poc tems d'irrompre el fenomen blog en la red van nàixer una sèrie d'iniciatives i cadenes entre blogers, formes de donar a conèixer menuts però interessants racons en la blogosfera que no contaven amb massa repercussió en la xarxa, a pesar de ser llocs de sobrada qualitat e interès. Així va sorgir açò de “Val la pena pegar una miradeta a este blog” . Els agraciats a més de contar amb un bon altaveu per a atraure nous lectors, té la potestat de sumar-se al carro i recomanar 10 blogs més segons el seu criteri, independentment que la temàtica no coincidisca amb la del seu ni entre si.

Tasca difícil, i complicada, no sempre vas a quedar bé amb tot el món. Este menut reducte de reflexions rares i estridents ha sigut agraciat amb el famós segell per part de la gent de Vent d Cabylia. Així que ara em toca a mi soltar esta menuda explicació de la falla per a que comprengau de que va l'assumpte. Sense més rotllos, que per a rajoles n'hi ha més dies que llonganisses, ací deixe els meus:

City Ground: Sempre interessant. Un blog enfocat al Nottingham Forest que conta amb extraordinaris complements. La millor forma de conèixer el futbol anglès fora del món Premier League.

Últimes vesprades a Mestalla: Amb la pinta que té l'assumpte del nou estadi pot fer que el títol acabe canviant-se per “eternes vesprades a Mestalla”. Un esplèndid blog que no es pot perdre cap valencianista. El seu esperit és el d'arreplegar eixes menudes anècdotes i vivències que han marcat d'alguna forma la vida dels aficionats que han acudit , assíduament o de forma esporàdica, al vell santuari valencianista. Una joia.

El Valencia en el recuerdo: Menut bagul en la xarxa dedicat al VCF. Relats històrics sobre el passat valencianista. D'obligada lectura per a conèixer més en profunditat els secrets d'estos 91 anys de vida del club.

En este banco: Tan vell com nou. A pesar de dur molt en la xarxa, fa poc que va ressuscitar. Doneu-li temps i visites. Un jove Valencianista establit a Roma (crec que no li cau molt bé eixa ciutat) li dóna un enfocament a l'actualitat del club des de les seues vivències d'infància.

Sentimentche.com: multiblog que arreplega les opinions de diversos aficionats, cúmul d'experiències que conta amb un fòrum d'opinió, matriu que va donar naixement al blog. D'obligada visita per als que fugen de la immaduresa i les opinions basades en el forofisme. Jo he eixit d'allà, i allà continue.

El Blog de Checheche: La serietat no té cabuda en este menut racó de sàtira Valencianí. Divertit blog (té web) on se li dóna la volta a la realitat de l'entorn (el mateix que li xupla un ou a Baraja), entre gràcia i gràcia peguen uns rajes espectaculars... de complida lectura si es vol començar el dia amb un somriure.. i si no també.

Desde Anfield: Basat en el mite del Liverpool i la seua sempre extensa e interessant història. Relats sobre el futbol gran (Premier League) de hui i d'ahir, sense oblidar-se del dia a dia.

La Boca del Lobo: Menteix quan diu "que escribe ladrillos", si lo seu són "ladrillos", lo meu són blocs de formigó armat amb les grosses de Gurrutxaga botant damunt. Llevant eixe menut detall, val la pena llegir al Llop, sempre aprens alguna cosa discutint amb ell.

De Nit: *Doctor mexicà amic de Fran Guaita i del director de EFE en València, fan de les manifestacions nipones en centres comercials contra Soler, admirador dels crítics de Fernandes i Albeldista recalcitrant*. Ho té tot el xic, però és bona persona i solta versats punts de vista purament futbolístics.

* és ironia barrejada amb humor, no creem accidents diplomàtics per un mal entès.

L'eterna crisi del València.

Si algú creu que el VCF alguna vegada ha sigut un club sanejat i pudent en l'econòmic, que es lleve eixa idea del cap. L'història de l'entitat, tant en la seua època de club de futbol com en la de societat anònima esportiva està repleta de forats monumentals en els seus balanços econòmics. La més greu fins al moment, per les seues conseqüències, va ser la del 86.

La construcció del gran Mestalla allà pels anys 50 va ser el causant de la primera gran crisi econòmica de la història. El projecte mai es va finalitzar, reduint-se este a la meitat, tenint previst finalitzar-lo anys més tard, quan les finances de l'entitat es recuperaren. Mai va arribar eixe dia. Luis Casanova i la seua junta, van sufragar el projecte amb aportacions personals, avalant e hipotecant béns propis per a salvaguardar la continuïtat del València. La riuada del 57 va agreujar la crisi financera fins l'extrem. Casanova esgotat i amb la seua economia personal molt tocada, va abandonar la presidència en el 59. Els abonaments a 10 anys i un projecte de pedrera, van ser les solucions al forat econòmic. La travessia pel desert va ser llarga i tediosa, maquillada pels èxits europeus en la Copa de Fires i la cosecución de la copa del 67. Les classificacions en lliga en la dècada dels Beatles van ser més que discretes.

El renàixer arribaria amb la lliga del 71, que va donar pas a una nova època d'autoestima. Tres finals consecutives de copa i un subcampionat de lliga, al costat del títol aconseguit en Sarrià, van donar pas a l'arribada de Kempes, primer gran jugador que seria precedit per Bonhof. La copa del 79, la Recopa del 80 i la Supercopa d'aquella mateixa temporada, va ser el final daurat a una època d'estabilitat que va portar el pitjor moment en la història del club. Els grans dispendis econòmics per a aglutinar a l'elenc d'estreles que conformaven aquell equip va ser engrandit per les reformes que va patir Mestalla a causa del mundial del 82. Els escassos rèdits esportius van acabar per fer inviables estes inversions. Després d'ajustaments extrems de comptes, i de temporades agòniques, el València va donar amb els seus ossos en segona. Aquell equip, envellit davant l' impossibilitat de renovar la seua plantilla i havent perdut tots els seus jugadors de talent, va arribar a l'extrem d'haver de realitzar els desplaçaments en els seus cotxes particulars, ja que el club no disposava de diners per a sufragar els viatges.

Ja en segona, Paterna va prendre altra vegada la paraula. De la mà de Tuzón i d'una generació de jugadors de la casa el VCF va renàixer de les seues cendres. L'ascens a primera va portar una època d'esplendor en lo econòmic i social. Tot no podia ser perfecte, malgrat el gran treball en els despatxos i a pesar de contar amb equips de reconegut talent, la falta de mentalitat i caràcter guanyador va enfonsar a l'equip en una lamentable depressió. Taló d'Aquiles que va suposar l'eixida del que pot ser considerat com millor gestor en la història moderna del club. L'arribada de Paco Roig i Manolo Llorente van obrir una nova etapa que ha derivat en la situació actual. Des de l'any 2000 el VCF duu evitant causes de dissolució venent futbolistes o parcel·les.

La millor època en el plànol esportiu també ha sigut la pitjor la vessant econòmica. En l'any 2000, després de guanyar la Copa del Rei a Sevilla i classificar-se per al seua primera final de Champions, el VCF no podia fer front a les fitxes de la primera plantilla. Motiu pel qual, confessat amb posterioritat pels autors, Claudio López va ser venut al gener d'eixe mateix any a la Lazio per 35 milions d'euros, cobrant una part important el mateix dia de la signatura, diners que es van destinar , juntament amb les vendes de Farinós i Gerard, més l'obtingut via UEFA, per a equilibrar el pressupost i evitar la fallida tècnica. Un any més tard, Mendienta emularia als seus companys.

Les incorporacions de Baraja i Aimar (total 40 milions d'euros) afegides a les monumentals despeses invertides en la colònia de rumans (germans Ilie,Popescu, Serban..etc sense oblidar als Fagiani, Diego Alonso, Campagnolo i Morigi), van suposar un augment en les dificultats financeres del club. Durant diversos anys el club no va incorporar futbolistes a la seua plantilla davant l'escassesa de fons en les seues arques. Ángel, lateral de Las Palmas per 2,8 milions d'euros va ser rebutjat davant l' impossibilitat de contractar futbolistes a causa d'un deute contret amb Hisenda que va bloquejar la situació. Revelliere amb una opció de compra de 3 milions va haver de ser tornat per no poder executar la seua compra. Aquell equip, miracles de la vida, va ser capaç de guanyar 2 lligues i una UEFA pràcticament sense incorporar jugadors.

En 2002 la situació del club va arribar a ser agónica. L'operació amb Múrcia Puchades, per la qual se li va vendre a la immobiliària alacantina edificabilitat de la futura requalificació de Mestalla, va evitar la dissolució de la societat. Dos anys més tard, al juny de 2004, el club es trobava en situació de fallida tècnica. Com va titular Las Provincias al novembre d'eixe mateix any, el VCF necessitava ingressar més de 30 milions d'euros abans de desembre de 2004 per a evitar la dissolució. Mesos més tard, seria presentat en societat el pla Porxinos, que al igual que l'operació de Múrcia Puchades va evitar la catàstrofe.

Vendre Mestalla i traslladar-se a un estadi nou era l'única solució possible ja en aquells anys per a eixir del pas, no havia per on agafar al VCF. Va arribar Soler de la mà del poder polític amb bríos de grandesa. L'animadversió de la seua arribada va portar les primeres conseqüències. Per aquells dies Soler era acusat de vindre a enriquir-se a costa del club. La seua popularitat es va intentar alçar a força de fotos. Els herois del doblet van ser renovats a so de bombo i platerets. Llorente va abandonar el seu càrrec de conseller delegat el 30 de Juny de 2006, la seua ultima gestió, com així apunta Levante-emv en una notícia del Divendres 30 de Juny d'eixe mateix any, va ser la consecució del famós crèdit amb Bancaixa, causant de l'actual situació. La seua estada com a conseller ras es va allargar fins a finals d'any. Ja en 2007, va ser presentat com president executiu del Pamesa.

El desgavell de l'era Soler va portar alguna cosa més que problemes econòmics. Pèrdua d'identitat, serietat i estabilitat. Cosa que anteriorment, a pesar de les guerres pel poder, l'estructura del club sempre havia aguantat ferma, apuntalant els delicats fonaments d'un club en ruïna. Els números, proporcionalment als ingressos i patrimoni, son més roïns, la seua presidència ha sigut la més casposa i surrealista que es recorda en segles, propiciant una sangria sense precedents. Es tan extensa la critica cap a la seua gestió que obviarem els detalls, l'hem viscut tots en primera persona com per a entendre este gran parèntesi, en favor de fer suportable la lectura.

En l'actualitat, el mercat immobiliari evita poder vendre patrimoni per a salvaguardar la continuïtat de la societat. No hi ha lloc per a més Murcias Puchades o Porxinos. I sense els èxits esportius, la realitat del club és més crua que abans, sent igual de greu. Ara no n'hi han copes que tapen les vergonyes. L'inutilitat de la gestió del club en els últims temps ha sigut patent, quedant abocats a una situació més que complicada, sent la venda de futbolistes l'única via de salvació. El que demostra la baixesa en l'explotació de l'empresa, basada en un model anacrònic propi del segle passat i totalment allunyat de l'empresa moderna. Cap gestor del VCF en els últims 20 anys ha estat a l'altura de les circumstàncies, demostrant que el càrrec els ve massa gran per a les exigències que suposen una empresa de tal calat.

Un es pregunta, donant un colp d'ull als últims gestors que ha tingut esta SAD en l'últim decenni, com es possible que el VCF estiga viu. Un miracle, no te altra explicació.