25 de maig 2011

JOMA: top-ten mundial.

Imatge, fama, ostentació.. És en el que ha derivat el món del futbol en l'actualitat. Qui no està en boca de centenars d'analistes en futbol internacional, molts d'ells bé nodrits per representants o empreses d'intermediació, no és un crack emergent, ni un jugador bo pel qual calga apostar. El mateix passa amb els clubs, les marques o els estils. Últimament l'esquizofrènia mediàtica ha arribat a implantar com únic el model de joc del Barça, bandejant de la faç de la terra qualsevol altra opció possible, sense parar-se a pensar en la barbaritat de l'assumpte. Algo que ja sofrirem en carn pròpia els valencianistes durant els anys de Benítez, infravalorats en la confrontació amb la cinquena essència del futbol com fou aquell R.Madrid galàctic.

Idèntic problema es percep en el món de les marques esportives. Nike i Adidas són per a molts les millors simplement per que són les més conegudes, Qui es para a pensar si hi han altres que superen la qualitat dels seus teixits?, o si la seua producció arriba als mínims exigits per a multinacionals d'este nivell? La despesa milionària en màrqueting els ha donat una enorme reputació que és difícil contrarestar. Per molts dissenys roins que facen, o per molt vulgars (la nova samarreta del R.Madrid està basat en un model antic d'Adidas) els focus del glamour que arrosseguen ambdues empreses enterra qualsevol mínima objecció al respecte.

És el que li passa a JOMA, però en la seua versió contrària. L'empresa toledana duu més d'un any immers en un lent però segur procés d'expansió, de millora de les seues infraestructures i dels seus departaments de creació. El seu nou model de botes (veure ací) nascut d'un procés d'estudi e innovació propi (compara-les amb les noves d'adidas tretes posteriorment, no vos sonen?) han estat nominades com millor producte de l'any, no obstant això la imatge global de la marca segueix sent roina, ressona en les nostres retines els seus models antics (vore) i treballs poc afortunats. No obstant això, segueix expandint-se, obrint megastores per tota Espanya i signant nous contractes de patrocini en mercats emergents.

Global Esport Network va realitzar recentment un estudi sobre la implantació de les marques esportives en el món del futbol. Un mostreig que arriba a més de 1665 clubs de futbol i 209 seleccions a nivell mundial. Un dels majors realitzats fins al moment. Este estudi ens revela que JOMA es troba entre les sis marques amb major implantació a nivell mundial, soles superada per les quatre grans (Adidas, Nike, Puma, Umbro) i a tir de pedra de la veterana Lotto, que gràcies a la gran implantació en el futbol italià i asiàtic supera per dècimes a l'empresa espanyola.

Però tanmateix, la imatge global segueix sent dolenta. Gairebé de forma radical, la majoria de la gent s'oposa a l'arribada de la marca al sé valencianista, ni tan sols donant-los el benefici del dubte, ni preocupant-se per les evidents millores en els seus treballs (veure noves equipacions del Daejeon Citizen coreà i ací material d'entrenament), el poc glamour, i la nul·la ostentació (que cal dir que en el passat JOMA es va guanyar la mala fama) que arrossega des de temps enrere li resta qualsevol besllum de confiança en la gent. No obstant això, ahi estan els seus números. Sisena marca global, molt per sobre de la afamada Kappa, i no tan lluny d'altres amb major calat social.

20 de maig 2011

Xiquets avergonyits

Serà per coincidir en el temps amb la presa de la comunió, edats primerenques on som massa innocents per a adonar-nos de les mentides que amaga la pròpia religió, i la vida en general. Serà per coincidir amb aquells moments on l'ésser humà encara permaneix incorrupte per la seua graciosa innocència que el penal atallat per Gonzàlez em va fer avergonyir-me de les meues afinitats valencianistes. En aquella nit de 1994 jo vaig plorar per veure al meu equip transformat en una colla de venuts sense dignitat, un sentiment de rebuig que va posar al límit les meues simpaties per aquells colors, trobant recer en el rancor nascut de les il·lusions trencades dels deportivistes.

Amb l'edat vas descobrint que la vida no és més que un cúmul de mentides i decorats de cartó pedra, una gran col·lecció d'hipocresies on cadascuna compta amb un afamat profeta, fi en l'art de la oratòria buida i en la venda de burres al engròs. Encara que seguisca fent-me fàstic este tipus de coses que té el futbol, encara que siga conscient de la manipulació de facte que pateix esta lliga, he après a conviure amb elles, sabent controlar les arquejades e indignacions, que de deixar-les fluir, em farien eixir corrent d'este món sense tornar a presenciar un partit de futbol en la meua vida.

Però per aquell temps, innocent que era, crèdul en la teoria de que el Barça era el nostre enemic públic, vivint preocupat per trobar una explicació a per que aquell VCF a pesar de contar amb bons equips no era capaç de competir ni pel trofeu de les galetes Rio, i convençut d'una grandesa latent que algun dia despertaria per a posar les coses en el seu lloc, no concebia que el meu equip acceptara diners, es venguera, humiliara d'eixa forma una història per regalar-li un títol al equip que era rebut any rere any en Mestalla amb un ambient bèl·lic que arribava a espantar.

Encara hui dia, passats els anys, m'avergonyisc al veure les imatges d'aquell mediocre porter celebrant la consecució de tres milions de pessetes per parar un penal. Pena màxima que seguisc sense entendre perquè es va cometre, ja que la jugada no tenia aspecte de perill algun. Sempre em va agradar pensar que l'autor material era l'únic, o dels pocs, que atresorava una mica d'amor propi, volent trencar aquella pantomima desacatant les instruccions rebudes. Ocasió que la covardia de Bebeto i l'ansietat de Djukic van llençar per la broda. Aquella nit es un motiu més dels centenars que fan que aquells valències de primera meitat dels 90 siguen tan odiats i reben tants menyspreus cada vegada que es parla d'ells.


Esta vegada, 14 anys després d'allò, no haurà maletí que repel·lisca la desídia institucionalitzada d'esta plantilla, per això poden estar tranquils els deportivistes, no trobaran oposicions que provoquen els plors en xiquets de nou anys per presenciar el descens del seu equip, ni tampoc haurà en esta vora del món cap menut valencianista que es vaja a dormir plorant per vore al seu equip venent la seua dignitat i mancillant la història de la samarreta que vesteixen per tres misseres pessetes.

18 de maig 2011

Trencar el passe i no tornar

Si hi ha alguna frase recurrent que pot definir a la perfecció una costumista, i bel·ligerant, postura del valencianista envers el govern del seu club és aquella de trencar el passe. Esta afirmació ha format part de la graderia, a espècie de lema revolucionari, des de la fundació de l'entitat allà per 1919. Una amenaça vetlada entesa per l'aficionat com única arma de protesta possible contra el dirigent, sempre propici a viure en un món massa allunyat al de la seua base social. Actitud que en certes èpoques era qualificada d'escandalosa, pues no havia més que entonar-la per a posar-se'ls de corbata al secretari, dutxe en les arts malabars per a quadrar amb cert enginy els pressupostos, que per altra banda, mai han contat amb massa folgança al llarg dels temps.

La sempiterna sentència del desencantat ha trobat motius diversos que li han dut a enarborar la bandera de la deserció, quan no era l'eixida d'un jugador insígnia, era l'arribada o renovació d'altre que no contava amb el grat popular, i si no havia jugadors per mig, bastava amb entrenadors o presidents, entesos com díscols, que havien colmat el got general de la paciència. Una simpàtica advertència que duu ressonant per Mestalla més de 90 anys, i que segons pareix, continuarà per les restes recordant-nos, com tic exagerat, la nostra remota relació napolitana durant el segle d'or valencià. Escenificant amb dita sobreactuació, tan típica d'aquelles terres surenyes, la fartada, potser moltes vegades justificada, amb una situació determinada.

Esta espècie de xantatge ha estat un arma de terror no sempre utilitzada amb intel·ligència. Quan els passes encara eren de cartó, a dos tintes, i amb el segell estampat de l'entitat, arribaven a amuntonar-se en la porta de Mestalla - o en les mateixes escalinates de la tribuna - trencats per la meitat com mostra inequívoca cap a la llotja que allò no era un faról. Curiosament aquella irreverència massiva sempre coincidia, o ha coincidit, amb les últimes jornades de lliga, moment hàbilment escollit per a indicar-li amb atí al president de torn els passos a seguir durant el període estival. Vehemència o bravuconería. La realitat és que el mestallero típic sempre ha sigut un exagerat, tremendista per a lo roin i entusiasta per a lo bo, quedant aquells gestos de ràbia, acompanyats amb soflames al·legant a la ruptura definitiva, diluïts amb les calors estivals, fent-li regressar sense remei, com és costum, a la seua cadira. Actitud submissa que despertava al alter-ego d'eixa massa contradictòria, entonant sense objeccions, i amb especial orgull, un sonor: “Xe sento, no deies que no anaves a tornar”, que de forma automàtica feia apareixer un balboteig ininteligible en els llavis de l'agraviat, que ha servit sempre d'estranya explicació al seu canvi d'opinió.

Esta actitud de sobres coneguda sempre ha estat utilitzada pel poder al seu antoll. Quan el trellat s'imposava, sabent la fidelitat infrangible, els passes esquarterats eren escombrats pels empleats de neteja sense dilació ni remordiment algun. Per contra, aquells gestos de la graderia eren utilitzats com excusa per a perpetrar decisions preses amb antelació, o desbloquejar problemes als quals ningú s'atrevia a ficar mà per por a les reaccions. L'escut del populo ha estat un arma que pocs dirigents han dubtat en desaprofitar. Un doble joc que ha exercit de balança en la història d'este club des de temps remots. El soci descontent sempre ha respost a un perfil vehement, a una minoria sorollosa que ha dut la veu cantant i que molts han transformat en falsos altaveus. No obstant això la majoria silenciosa, aquella que calla, encara que no atorgue, ha sigut la que veritablement ha complit sempre les seues amenaces, de les que mai hem tingut noticies. L'únic període en la història en el qual Mestalla es va buidar va ser els anys previs al descens. Aquells que trencaven els carnets, tornaven com addictes al seu seient, incapaços de renunciar a algo tan gran com la seua passió per uns colors. No obstant això, els veritablement desencantats amb la situació, els quals complien amb ells mateixos, abandonaven per a sempre el recinte sense alçar la veu, cansats de viure eternament en terra de ningú i enganyats a perpetuïtat per una classe dirigent ruin i covard.

L'anunci de la renovació de Emery ha tornat a posar de moda allò de no renovar el passe, ja de plàstic i de difícil ruptura manual. Frases clàssiques de la cultura de graderia que quedaran en no-res als pocs mesos, quan qualsevol figura bé venuda, amb el seu corresponent vídeo repetitiu en Canal9, provoquen remordiments. Ni entrenadors ni jugadors, han fet fora de Mestalla a cap aficionat. La silenciosa deserció dels “coherents i cabals” la va provocar la anarquia interna del club, l'absència de rumb, l'engany constant de la directiva i la falta de projecte. El pasional, cridaner, i exagerat militant mai compleix les seues amenaces.

16 de maig 2011

Naix un VCF acadèmic.

Aquell manit dit del “ja està tot inventat” adquireix amb freqüent assiduïtat un gran significat. De fet el món de la publicitat no és més que la repetició de velles formules creades en els albors de la indústria, soles que han estat adaptades als temps i necessitats actuals. El que venia en 1910 segueix en vigència, però a diferència de fa un segle el suport publicitari no es limita a un cartell il·lustrat en la porta d'una botica replet de grandiloqüents slogans - “compre la meua beguda i trobarà la felicitat”- sinó que conta amb un anunci de soles uns minuts en els majors centres comercials de la nostra era, que no són altres que les televisions.

En l'actualitat les empreses esportives caminen llescant-se els sessos a la recerca de noves vies d'ingressos per a plantar cara a la costosa activitat diària en la qual s'ha convertit el futbol modern. Ja és una pràctica estesa, encara que no generalitzada, les accions per a l'explotació dels estadis, tant en actes socials com esportius de tota índole. Una novetat que va nàixer en USA en els anys cinquanta i que va creuar amb promptitud el toll per a arribar Europa una dècada més tard, caent de forma gradual en l'oblit fins al seu total abandó. Potser els més majors recorden vetlades de boxa en Mestalla, carreres o fins i tot espectacles de motor, escenes que eren habituals en els recintes futbolístics europeus a meitat del segle passat.

Hui dia les mateixes activitats que van ser oblidades fa més de tres dècades s'estan desenvolupant en els diferents arenes dels clubs punters del món. En l'estadi del Ajax es celebren partits de bàsquet, concerts d'òpera o fins a representacions teatrals, i en l'Arena auf Schalke són comuns els espectacles d'esport extrem i partits d'hoquei gel, entre moltes altres coses. Encara que potser, el més exitós siga el de l'Arsenal, on de forma diària s'organitzen exposicions fotogràfiques, presentacions cinematogràfiques, ponències i conferències de tot tipus entre les entranyes del Emirates.
Oci alternatiu pel qual les societats esportives obtenen suculents ingressos a través de la creació de les seues pròpies empreses. Recentment el FC Barcelona va estrenar el “Nou Camp experience” adaptant-se al model que va iniciar el València en la nostra lliga amb VCF-EVENTS, pel qual posava al servei de l'aficionat el seu estadi per a la celebració de banquets, comunions, conferències, congressos i tota classe activitats que tingueren cabuda en del vell coliseu de l'avinguda de Suècia. A pesar de la pomposa novetat local, no es tracta més que de la recuperació de lo que varen començar a aplicar les franquícies de les grans lligues nord-americanes durant el passat segle i que amb fí encert han dut amb especial mestratge a un estadi superior.

Però el València, a través de la seua fundació, ha donat un pas més enllà en la socialització de la seua marca i en l'aprofitament de les seues instal·lacions. Baix la denominació “The Academy” el club ha obert les seues portes al món de l'educació privada i la formació esportiva. Una escola d'ensenyament on no soles impartirà coneixements, oferint oportunitats educatives de primer nivell, a més, el projecte s'ha convertit en un gegantesc departament de recursos humans del que poder traure profit formant als seus propis professionals. Este complexe educatiu compta amb cursos en diverses branques: màsters en gestió esportiva, organització de clínics, diplomatures en comunicació... Una formació que no soles inclou el tracte amb els avanços tecnològics – compta amb aules virtuals – sinó que a més cap la possibilitat que els seus alumnes accedisquen a beques per a estudiar a París en la prestigiosa escola de negocis AMOS (escola de comerç e indústria esportiva) , i tot, baix l'homologació de la Universitat de València.

Innovació? Molts podran dir que esta iniciativa ja l'apliquen alguns clubs, altres potser dirán que és una novetat del món modern. No obstant això la història ens pot deixar badallant al comprovar que una idea tan novedosa com "The Academy" troba el seu passat docent en la pròpia institució. A meitat dels anys setanta Alfredo Ruiz Ferrandis en el seu càrrec de director de les seccions esportives va iniciar de forma esporàdica una sèrie de ponències en recerca de la professionalització de l'esport, proposant i estudiant millores en els seus mètodes de treball en nom d'un rendiment esportiu més competitiu.

Un germe que apenes uns mesos després va servir com excusa per a la creació del “Centre d’Estudis Esportius” , del que Alberto de Miguel va ser el seu primer director. Aquell centre va náixer amb un esperit divulgador - arribant a contar amb un departament d'història i estadística - sense més fi que difondre, aprofitar i estudiar la cultura esportiva de l'entitat. Un centre on esportistes i socis podrien formar-se i realitzar estudis sobre dret i medicina en les seus vessants esportives i en un sens fi més de matèries, inclús podent aconseguir la formació suficient per a treballar de secretaris en algun dels equips vinculats a l'entitat. Una eina en mans de divulgadors i estudiosos per a benefici propi.

La vocació altruista amb la qual va nàixer el centre del senyor Ferrandis ha derivat gràcies a les vicissituds modernes en un model de negoci, una via de finançament a través de l'educació en el món del futbol. Encara que no tot es centra en aules i en diplomes. L'acadèmia també serveix com font d'ingressos gràcies a la utilització de les instal·lacions esportives. Una de les formes de traure-li rendiment a Paterna és a través de VCF-Training, un dels paquets que integra l'acadèmia, aunant despatxos amb camps d'entrenament. A través d'esta ultima, aquells equips professionals, amateurs o d'empreses que vulguen perfeccionar els seus mètodes d'entrenament podran acollir-se a algun dels diferents programes especialitzats amb els quals conta el centre: Basic-Sport , Premium o Wee-kend. Els dos primers no soles estan a la disposició de clubs locals o nacionals sinó també estrangers, on trobaran allotjament a pensió completa durant un període de fins a sis dies.

A través de la seua pròpia historia el València ha parit una formula d'ingressos de la qual apenes n'hi han notícies en el món del futbol. No almenys en estes circumstàncies. El més semblat a “The Academy” resideix a Amsterdam, on l'Ajax dins del seu centre de formació conta amb la seua pròpia escola d'entrenadors, de la qual fa ús, contant en el país tulipà amb un alt prestigi. Igualment el Milan-Lab gràcies una prestigiosa xarxa de beques ajuda als professionals de la fisioteràpia i educació física a completar la seua formació. Esta idea, potser nascuda de la crisi, en el seu afany d'obtindre finançament per al pagament dels crèdits pertinents, situa al VCF un pas per davant de la resta de clubs en la indústria del futbol, erigint-se així per primera vegada, en avançada d'un model que pot aplegar a ser exitós.

The Academy – Cursos

- Escola d'idiomes: aprenentatge de l'espanyol. Aules virtuals, també s'estudiarà història del VCF. Destinat a professionals i estudiants desplaçats.
- Coaching esportiu: destinat a directors de grups, entrenadors i esportistes. Mètodes de superació personal, potenciar virtuts, i superar moments d'estrès i bloqueig.
- Curs d'Entrenador: Contarà amb la presència d'entrenadors de l'escola del VCF i amb la col·laboració de J.L. Oltra. De moment soles està destinat al carnet de futbol base.
- Esport i Desenvolupament: programa dirigit per a professionals, ONGS, fundacions e institucions publiques que vulguen trobar en l'esport una via de desenvolupament social e integració.
-Dret esportiu: curs especialitzat en el dret esportiu. Negociació de contractes publicitaris i laborals en el futbol d'elit...etc
- Gestió ambiental: Indicat per a responsables i gestors d'instal·lacions esportives, recursos i tècniques per a optimitzar l'explotació ambiental dels recintes esportius. Curs impartit per enginyers forestals i en gestió ambiental.

The Academy- Universitat i Postgrau (Universitat de València)

-Màster en gestió d'entitats esportives: Organització d'esdeveniments, gestió d'entitats esportives, fundacions..etc L'alumne rebrà una beca per a estudiar a París en la prestigiosa escola de negocis AMOS.
- Diplomatura en comunicació: S'especialitzarà als professionals de la comunicació en la gestió de gabinets de comunicació i prefectures de premsa, estratègies comunicatives..etc Contarà amb practiques en dies de partit ACB amb el Power Electronics València i en el València CF.
- Història del VCF: Curs impartit per Alfonso Gil sobre l'estudi i coneixement de la història del club
- Seminaris i conferències: s'impartiran seminaris i conferències de diferent índole vinculats amb el món de l'esport i tota la seua maquinària: gestió, màrqueting, comunicació...etc.

The Academy – VCF –Training

- Basic Sport: sessions d'entrenament amb tècnics del VCF destinats a clubs professionals o amateurs. Pla d'entrenament personalitzat, allotjament amb pensió completa. Inclou Tour per Mestalla i eixides d'oci per València.
- Premium Sport: Sessió de perfeccionament i desenvolupament tècnic per a equips, a triar durant tres o sis dies, amb un mínim de dos sessions per dia. Allotjament amb pensió completa.
- Week-end Sport: grups d'amics o equips d'empresa, entrenament i partit en la ciutat esportiva. Inclou Tour per Mestalla.
- Un dia en el VCF: grups de 25 persones (escoles i públic en general) , conèixer per dins el funcionament de les instal·lacions del VCF.
- Clínics: el club es posa a la disposició d'entitats vàries per a organitzar clinics en les seues instal·lacions, així com desplaçar-se a qualsevol punt d'Espanya o el món juntament amb els seus professionals per a impartir-los.

14 de maig 2011

30 anys de Heysel!

Es compleixen trenta anys de la Recopa de Heysel, el títol europeu més important que descansa en les vitrines de Mestalla. Ací la crònica que el seu dia va aparèixer en el Mundo Deportivo.

11 de maig 2011

La senzillesa del davanter

«Dejemosnos de tonterias y empezemos a hacer lo que sabemos». Amb eixes paraules es va destapar Soldado no més finalitzar l'encontre que va parir la tercera derrota estival del equip en apenes dos setmanes. Per aquell temps els dubtes sobre el sistema de joc començaven a convertir-se en negres nubarrons que amenaçaven descarregar amb força sobre el futur curs, pròxim a estrena. Eixa declaració prompte va trobar acomodament entre altres que mesos abans havia efectuat Villa, que al igual que estes, van generar certa polèmica. Aquella vesprada italiana del mes d'Agost ens va deixar veure públicament la personalitat que atresorava qui estava cridat a ser el nou home gol del València.

I és que no és comú trobar en el món del futbol tipus com ell, capaços de parlar sense embuts sobre si mateix, arribant a qualificar la seua magnifica ratxa en les ultimes jornades com “mer maquillatge” als seus registres, als quals el propi davanter valencià va arribar a considerar "d'insuficients” per al que ell mateix esperava aconseguir en un equip top. La seua peculiar fixació per la perfecció li ha conduït en moltes ocasions a ser víctima de la seua pròpia ansietat, fent-li entrar en una estreta espiral de desesperació de la qual sempre va saber eixir amb singular encert i elegància.

Els bons moments no han abundat durant l'any, este ariet de casta, auto-exigent i fanàtic del gol va viure dies negres en l'equador del curs futbolístic, quan va ser relegat a la banqueta en detriment del seu amic Aduriz, convertint-se en llunyanes les nits europees que li van dur a erigir-se com un dels màxims golejadors de la competició. Durant dit himpas el nou del Don Bosco va haver de lluitar contra fantasmes propis i preguntes sense resposta que anava trobant en cada cantó, fent augmentar amb fi comptagotes la seua frustració la caiguda del equip en Gelsenkirchen, potser a la qual podem atribuir sense equívocs l'autoria del deliri anotador – que curiosament- va veure la llum en l'Alfonso Pérez de Getafe.

Esta explosió de ràbia continguda ens ha deixat veure la millor versió de Soldado, un davanter murri que destaca per la seua senzillesa en el joc - i per la seua normalitat fora del camp- allunyat del regat impossible, d'adorns estèrils i de supèrbies inútils que caracteritzen tan fidelment a altres nous. La seua principal virtut, la col·locació, li fa estar en el lloc idoni en el moment just. Un aspecte que soles està a l'abast d'aquells que saben llegir amb antelació les jugades, un signe pel qual ha destacat durant anys Raúl, altre “caçagols” l'única habilitat del qual era estar situat en el lloc precís per a rematar amb classe elaborades jugades de gol. Maquillatge o no, Roberto viu un moment dolç que li ha servit per a posar en dubte, amb la fineza que precisa un cirurgià, els registres anotadors de l'antic set de l'onze blanquinegre, aquell que per a molts la seua marxa seria sinònim de catàstrofe, deixant en impossible un simple triomf de l'equip en un torneig de juvenils.

Pot ser que la seua tardana adaptació retarde el seu debut com internacional, o pot ser que ni amb eixes - vist el anquilosat sistema de castes que ha tornat a instal·lar-se en el combinat nacional- se li permeta vestir la samarreta roja. Siga com siga el jugador amb personalitat s'haurà d'enfrontar a un major repte el pròxim curs, no soles pel major nivell de competència que es presumeix que tindrà, sinó també per les expectatives que ha alçat en els últims temps. De moment la seua explosió s'ha dut per davant altre malfari local, el davanter senzill està triomfant amb el nou en l'esquena, un fita que no aconseguia cap jugador des dels temps de Penev.

5 de maig 2011

Què fou del pla de viabilitat?

Amb un pla de xoc baix el braç va saltar als titulars Javier Gómez, després del colp que va deixar de costat al insidiós Soriano, víctima de les seues pròpies mentides i enganys. La seua irrupció en l'actualitat valencianista va portar un colp d'aire fresc, “per fi ens diuen la veritat”, era el comentari més repetit per aquells dies. No obstant això, dos anys després de la seua efímera presidència, on ens va presentar el famós pla de viabilitat, aquell discurs sincer s'ha transformat en una gran mentida. Llençar la vista arrere i bussejar per l'hemeroteca pot arribar a posar en risc la salut mental, donada la quantitat de contradiccions que en tot just quatre mesos – de Març de 2009 a Juliol d'eixe mateix any - van arribar a dir-se.

La seua presentació, de la mà d'un pla estratègic ideat per Bancaixa -això es deia-, era tan dur com idíl·lic. Les primeres paraules per a vendre'ns l'ampliació de capital ja tancaven una malvada mentida. El 04 de Març, ungit ja com conseller delegat, va anunciar que havien empreses molt importants disposades a ajudar al VCF, tant comprant accions com invertint en patrimoni: “si fem una ampliació de 92 milions és perquè estem convençuts que es va a cobrir.” Encara no havíem acceptat Bancaixa com animal de companyia.

Soles un mes i mig després, ja amb el “Junts fem força” a les seues esquenes, Gómez va continuar amb les seues excel·lències: “completar l'ampliació ens permetrà aconseguir finançament bancari per a emprendre les obres del nou estadi (Abril de 2009)” Una afirmació sorprenent, ja que en 2009 no soles la situació immobiliària era precària, sinó que la banca internacional començava a ser rescatada pels principals governs del món capitalista. que va ser de tot allò.? parlava sabent el que deia? per aquell temps era conscient de la situació financera mundial?

El gran baptisme com a president es va produir el 07 de Juny, en una junta d'accionistes on el seu pla exposat de forma formidable, amb gràfics a colors inclosos, lluny d'espantar-nos ens va infondre esperança. Aquell dia vaig tindre l'honor d'acudir a la junta, per primera i ultima vegada en la meua vida. Donada la situació que se'ns venia, preferia assabentar-me per boca del consell de la situació del club més que per les habituals transcripcions mediàtiques, generalment tergiversades i centrant la seua atenció en aspectes superflus, majorment, fent-li el joc a soflames populistes d'algun mandatari, sense incidir en l'econòmicament important al·legant un suposat desinterès de la massa social per eixos temes.

“sabien vostès que en els últims quatre anys han eixit de la caixa del València 300 milions més que han entrat?” Aixi va iniciar pujat en el púlpit la seua intervenció. En un escenari pessimista, és a dir que l'equip no jugara competició europea en cinc anys, la situació del VCF estaria estabilitzada en 2013, any ideat per al dèficit 0, un objectiu al que arribaríem just una temporada després de la inauguració del Nou Mestalla: “Amb este pla, si ho complim de forma rigorosa i gràcies a l'ampliació de capital, tenim previst tindre acabat el nou estadi al febrer de 2011.” Soles fruit de la bona fortuna, uns mesos després, Llorente en roda de premsa ens venia “el gran gir que hem aconseguit donar als comptes del club”. L'objectiu dèficit 0 en 2013, s'havia aconseguit en 2010 jugant simplement l'Europa League i classificant-se tercers en la lliga.


Seguint en escenaris pessimistes, un Javier Gómez embravit va poder afirmar: “com data límit, hem de tindre venudes les parcel·les abans de desembre de 2011.” Un punt que encara no es pot dir que no s'haja complit, simplement li queden set mesos per davant, superar un mercat mort, i una re-negociació del crèdit amb Bancaixa pendent. L'escenari pessimista ens situava en 2012 amb l'estadi finalitzat, les parcel·les venudes i amb un deute net en 2013 de tot just 196 milions d'euros, sufragables amb els beneficis econòmics obtinguts del nou recinte en corts valencianes, grácies al qual en 2015 el VCF podria gaudir d'una salut de ferro, sense deutes ni amortitzacions que afrontar. Un escenari pessimista que dos anys després sona molt millor de lo que la realitat ens ha oferit.

La planificació del caos

En esta ocasió Diaz Vega no ens va delectar amb el xiulit final en el minut 90, agafant desprevingut a un Penev que agraciava a la parròquia amb la seua primera i única carrera en tot l'encontre, feliç d'encarar sense oposició a un desprevingut guardameta local. Anit el València vestia de blanc, com en aquella època, i va fer gala dels mateixos pecats que identifiquen de forma tan formidable una etapa depressiva, de la que que encara arrosseguem massa vicis. Per als que no van viure aquells anys, o fins i tot per als que vam tindre la fortuna de créixer al costat d'ells, i per tant sent prou innocents com per a centrar la nostra felicitat en altres assumptes, analitzar l'etapa pos-doblet és com fer una fotografiá digital d'aquella dècada horribilis, que va permetre campar al seu antoll a la senyora desídia per un Mestalla que va acabar buidant.

Aquell equip, sobrat de talent en totes els seues línies, va viure primer a l'ombra dels últims moicans de la "Quinta del Buitre", i sense temps per a recuperar-se, les restes van ser devorades pels xics del "Dream Team". Dos bones raons que van instal·lar en l'entorn valencianista una arrelada cultura de vida golfa, motius inamovibles que justificaven actituds passives i una falta de competitivitat alarmant. Es fera el ridícul en 1/32 de final de la copa de la UEFA davant un equip romanès o en la copa fórem capaços de llançar al fem, al pur estil Emery, una semifinal encarrilada en el partit d'anada, aquell València vivia en un estat catatónic en el que per molt que passara, mai era suficient per a que passara res. Erem una pandilla de NI-NIs, perduts en un mar de conjuntures futbolistiques de les quals sempre ens erigiríem com uns màrtirs irremeiablement perseguits pel infortuni.

Actualment, com un calc d'aquells equips, el relax i la vida fàcil s'han instal·lat en el club, incapaç de viure tensionat, i per tant de competir, havent-se guanyat un avantatge de nou punts sobre el seu principal perseguidor. Per molt estrany que parega ambdues realitats destaquen per la seua tremenda regularitat. Com un rellotge suís coincideixen fidels a la seua cita amb el daltabaix. Sense llençar mà de poders sobranutrals la idiosincràsia del moment et marcava prèviament el resultat, soles enterbolit per la fe i la passió que comporta la militància, encara que interiorment, tots, fórem conscients del destí fatal al que estavem abocats hores abans de l'inici del partit.

Actualment, Burgos, ni Granada, Valladolid o Salamanca formen part del bestiari general, aprimats en uns vuitens de copa – independentment del rival – i substituïts per Mallorca, Saragossa i llocs menys pintorescs. Quasi finalitzada la lliga és sorprenent observar el calendari, que amb puntualitat, ens porta els mateixos resultats negatius, amb les seues inseparables imatges vergonyants, en les mateixes dates. Ja en la primera volta el VCF pintá la cara a la seua parròquia empatant amb el conjunt aragonès, segon per la cua aquella vesprada, jugant amb un home menys més de 60 minuts. Idèntic resultat davant Osasuna en un empat a tres, que de miracle no va acabar en derrota, plasmant sobre el verd mestallero la mateixa indolència que a Pamplona. Vivim un menut, i esperem que breu, retorn al equip golfo que tan magistralment sàvia planificar amb regularitat aquell fals caos.

1 de maig 2011

El triomf del projecte.

Els primers fotogrames que ens mostra Woody Allen en Match-Point podrien servir per a explicar la situació actual del Borussia Dortmund. Un club que ha viscut els últims 9 anys en continu estrès, pendents del costat en el que cauria la pilota. Una història de funambulisme institucional que s'ha vist compensada amb un títol de lliga que va ser parit després d'un excepcional treball en els despatxos. Quan Reinhard Rauball es va fer càrrec de l'entitat daurada, esta, vènia de salvar a escassos 15 minuts del termini una liquidació que dies abans pareixia inevitable. Al maig de 2005 uns borussers desesperats van vendre el seu estadi a un fons d'inversió immobiliari, des de eixe moment, el conjunt de Westfalia es va convertir en un estrany en la seua pròpia casa.

Resulta paradoxal que la penúria financera, la lluita cara a cara amb la mort, haja estat l'únic element capaç de portar trellat al món del futbol. L'estratègia del renascut club germànic era senzilla. Després d'acumular unes perdudes de 90 milions d'euros el pla de xoc tenia que ser explicat sense embuts, sense pors i sense complexos de cap tipus al aficionat mig. Amb la serenitat que caracteritza al dirigent alemany, en una tumultuosa roda de premsa, els nous capitosts naixents de la crisi van explicar amb pèls i senyals la situació de la societat – suspesa en la borsa de Frankfurt i sancionada pel govern alemany – “ens esperen anys durs, fins i tot dubtem sobre la viabilitat del projecte en primera divisió a curt termini”, amb eixes paraules va començar la seua al·locució Hans-Joachim Watzke, director general del BVB, després de 20 dies en el càrrec.

El pla de xoc aplicat respon al ABC de l'empresa, acomiadaments, reducció del cost de la plantilla per baix del 50% dels ingressos anuals, venda de jugadors, optimització de recursos, i elaboració d'una fulla de ruta que conduïsca a l'empresa cap a la viabilitat a llarg termini. En Westfalia es fitxa per a vendre, i es ven per a fitxar, una política esportiva que està lligada a l'econòmica i els responsables de la qual formen conjuntament una comissió d'avaluació, sent el director esportiu l'ultima peça d'un ampli departament financer. Després d'àrdues negociacions, que van obligar a complir amb massa exigències, es va aconseguir convèncer a les autoritats per a llançar una ampliació de capital de 50 milions d'euros destinada a la recompra del 50% del seu estadi. Un primer pas que va traure del pou esportiu a la institució, navegant habitual de la part baixa de la taula en els últims anys.

A diferència d'altres llocs, a Alemanya les fulles de ruta no soles s'expliquen, sinó també es compleixen. Així en 2007 el club va signar amb Sportfive – la major empresa mundial de màrqueting esportiu i comunicació – un pla estratègic d'explotació de la marca. Des de la seua arribada els ingressos per patrocinis i mercadotècnia s'han multiplicat per cinc. Kappa va superar l'històric contracte amb Nike, Evonik va portar quasi 8 milions d'euros per la publicitat en les samarretes, i la recompra de certs drets d'explotació del seu estadi, van permetre que Signal Iduna desemborsara sis milions anuals pel naming de l'estadi, que al costat de l'obertura del nou museu del club, han permès donar un pas de gegant en la viabilitat econòmica.

Els dirigents del Dortmund van entendre des del primer minut que la recuperació passava per obtindre resultats esportius. Així a pesar de les limitacions, la parcel·la va ser potenciada multiplicant per dos el pressupost de la seua acadèmia, augmentant el personal de la secretària tècnica i modernitzant la flota informàtica i tecnològica, sent estos últims els culpables del descobriment del jove Kagawa – segona divisió japonesa – per un cost no superior a 300 mil euros. El japonès, a pesar de la seua baixa en els últims mesos, ha estat una peça clau en l'èxit del equip. Una icona de la nova filosofia implantada en l'entitat, barreja de pedrera e importació de talent jove del que no soles es busca obtindre resultats esportius, sinó també econòmics. No hi ha lloc per al risc. Per això les incorporacions han de contar amb el vistiplau de tots i cadascun dels responsables tècnics, basta un simple dubte, per a llençar per terra l'operació. Este llarg procés de casting compta amb la supervisió de Jurgen Klopp, la pedra roseta sobre la que es recoltza el projecte. Un entrenador jove al comandament d'un equip jove, que en tot just tres anys ha dotat de caràcter, mentalitat guanyadora, i de disciplina tàctica al equip, un tret impropi en una lliga abonada en els últims temps al joc alegre i despreocupat nascut després del boom del Werder Bremen de Thomas Schaaf a principis de segle.

Per sobre de tota consideració, el principal valor de l'èxit del Borussia no soles resideix en una bona política esportiva, ni en la conjunció de joves valors, el seu principal ingredient és el bon ambient, la identificació plena amb un entrenador, un grup sa que és conscient de les seues limitacions i sabedor de les seues virtuts. Sobre el tapet els xics de Kloppo fan el que saben fer, sense floritures estèrils ni intents kamikazes. Després del èxit i el seu retorn a la lliga de campions el club, i esta plantilla, s'enfronten a un nou repte. Els ingressos via UEFA sadollaran les famolenques arques de l'entitat, encara que la pluja d'ofertes pels seus joves més apetitosos serà una temptació difícil de superar. De moment, el seu tècnic, i algun jugador, han mostrat voluntat de gaudir de la màxima competició en Dortmund. Passe el que passe, el bon futur del club està garantit.

Una entrada de 1100 gràcies.

No sé molt bé perquè un dia em vaig decidir a tindre un blog. Mai vaig pensar que tinguera res interessant que dir. Este espai, que com a tal existeix des de 2006, va ser parit com un complement als estudis, un arxiu de notes i apunts on-line on alguns amics compartíem informació sobre el que seria “la nostra futura professió.” fins arribarem a utilitzar-ho com part d'un treball universitari. El seu bateig futboler va coincidir amb dies foscos, en ple atac d'esquizofrènia sorianista. Potser va ser eixa la raó que em va animar a aventurar-me, evitant que li donara al botó d'eliminar, fins aplegà a semblar-me sa tindre un racó on esplaiar-me davant tant atropellament. Aquell gest, improvisat, ha anat creixent, prenent forma, fins arribar a un punt que ni en els meus millors somnis – mai em vaig prendre açò enserio- vaig imaginar que arribaria.

El mes passat va complir dos anys donant puntades a un baló, com a regal d'aniversari va sumar una xifra que ja per aquell temps em va pareixer tremendament sorprenent, va tancar Març amb 990 visites úniques. Les coses han anat tan bé , que soles trenta dies després, en el mes d'abril, aplega als 1087 visitants únics. Una xifra rècord, i que sense saber si es convertirà en un tope històric, si que veig impossible que l'augment de tràfic constant que ha mantingut la criatura des de Novembre seguisca el ritme.

Per al volum en la red son quantitats pírriques, encara que no deixa de fer il·lusió, per molt insignificants que siguen les quantitats, que haja tanta gent pendent de lo que un escriu o deixa d'escriure. No sé quant durarà açò, però gràcies a la bestia, he pogut conèixer a molta gent, uns “famosetes”, altres tan anònims com jo, dels quals he après, m'han ensenyat, i fins he gaudit compartint “bits” amb ells, i als quals, sense açò, mai hauria aconseguit saber d'ells. Com els temps canvien, el blog també ha de fer-lo, i que millor forma d'estrenar imatge que agraint-vos a tots, als que heu deixat que vos conega, als que ni tan sols vos conec, i ha tots els anònims lectors, mil milions de gràcies. Encara que valore més la paciència, que el menda, pesadet ( i cabut ), és una estoneta.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...